Beat Francesc Palau, místic català universal

 

 

Aquest breu estudi tracta de mostrar com va fructificar la vocació de carmelita descalç en el beat Francesc Palau. A través de les seves experiències místiques amb l’Església, com a filla i esposa i la seva aportació a l’art d’intercedir davant de Déu  enriqueix a tot l’Orde i a l’Església universal. Ell no sols honora el nostre Orde, sinó també a l’Església a Catalunya, ja que per mitjà d’ell, la nostra Església ofereix una gran aportació a la mística universal en el coneixement de l’Església com a persona mística.

Aquest estudi és deutor de molts altres que abans que jo han estudiat el beat Francesc Palau, carmelites descalços com el P. Román Llamas, carmelites missioneres teresianes com Josefa Pastor o carmelites missioneres com Maria Teresa Murillo. La meva aportació al seu coneixement, crec que rau en mostrar en quina manera va ser fecunda en ell la vocació carmelitana-teresina, així com dos aspectes de l’activitat apostòlica del P. Palau que poden ser poc comprensibles, com fou la seva dedicació a l’exorcistat i la seva lluita perquè la justícia imperi en el si de l’Església.

  1. Infantesa i adolescència

 A Aitona, a la llar d’en Francesc Palau Miarnau i Antònia Quer Esteve, el dia 29 de desembre de 1811 naixerà Francesc, el setè de nou germans. Eren temps molt difícils, eren temps de guerra i de fam. Calia que tots treballessin de valent (homes, dones, infants) per tal de poder refer la hisenda familiar, destrossada i saquejada durant els anys de la Guerra de la Independència.

Els seus pares formaren una família cristiana, i en el seu si, en Francesc aprendrà a estimar Déu, la Verge Maria, a resar, a participar en la vida de la parròquia…..

Francesc és un infant reflexiu, callat, observador, intel·ligent. Més que les feines del camp li agrada l’estudi. El mestre de l’escola veu que té possibilitats en el camp intel·lectual, però eren temps molt difícils.

Serà la seva germana Rosa, ella que no sabia llegir ni escriure, la que animarà el seu germà a  no deixar els estudis.  Ella estava casada i vivia a Lleida amb el seu marit, se  l’emportarà a viure amb ells, perquè en Francesc que llavors tenia 14 anys, pugui assistir  com alumne extern a les classes del seminari diocesà de Lleida. En aquesta edat, segons la tradició familiar, va fer la primera comunió a la capella de Butsenit, situada a 2 km de Lleida.

Molt poc sabem de la seva adolescència. Però quelcom devia passar en aquest temps, a jutjar pel que escriurà anys més tard: «Es feia sentir en el cor un buit immens. […] Vaig anar darrera de tot el que de bell, bo i amable em presentaven els sentits, però en adherir-me a aquestes belleses, el cor feia sentir la seva insuficiència i no feia més que augmentar la seva set i l’ardor del foc de l’amor. La meva joventut va passar com una ombra» (MR 22,13).

Quan tenia uns 17 anys, Francesc prendrà la decisió de quedar-se intern en el seminari. No vol ser una càrrega per a ningú. Per això es prepararà de valent per obtenir una beca i l’aconseguirà.  És en aquesta edat que en Francesc pensa en el sacerdoci. Es pren seriosament  la vida del seminari: els estudis, els actes de pietat, l’horari. Fins i tot farà hores extres d’oració davant del Santíssim i s’imposarà penitències.

S’entusiasmarà en l’estudi, sobretot amb els arguments contundents de sant Tomàs d’Aquino i s’identificarà amb l’esperit místic i inquiet de sant Agustí.

En el seminari cursarà tres cursos de filosofia i un de teologia. Tot feia preveure un futur feliç. Satisfacció per part del professorat, apreciat pel Rector del seminari, il·lusions per part dels seus pares i germans. Però ell no acaba de tenir clara la seva vocació. No veu  que el seu futur sigui la «carrera eclesiàstica». Va poder influir en el seu ànim, el testimoni de preveres fins i tot de professors del seminari de Lleida que vivien embrancats en qüestions polítiques.

  1. La crida de Déu a la vocació religiosa

 Enmig d’aquests dubtes vocacionals, el jove Francesc  viurà una intensa recerca  interior de la seva «cosa estimada». Escriurà: «jo jove, estimava amb totes les meves forces, perquè la llei de la naturalesa m’impulsava amb un ímpetu irresistible. Que estimava jo? Qui era la meva cosa estimada?» (MR I,2).

Mentre feia oració davant del Santíssim[1], va sentir la crida a ingressar a la vida religiosa. Ell ho expressarà així en els seus escrits autobiogràfics: «Si la teva estimada és una deïtat i l’has vista en el claustre, enhorabona, ves al claustre i casat amb ella». (MR I,2). Però a quin claustre havia d’anar a viure?, aquesta és la pregunta que ell es fa i no li és fàcil decidir-se.

Ell coneixia el P. Josep de Santa Concòrdia, conventual dels carmelites descalços  de Lleida, ja que era professor-examinador del  seminari lleidatà. Cada 15 dies podia confessar-se amb ell i exposar-li les seves inquietuds, ja que els seminaristes anaven a confessar-se a un convent de religiosos, segons ho prescrivien els estatuts. D’ell escriu Josefa Pastor: «El pare Josep era home auster i renovador, preocupat per aixecar el Carmel Teresià de Lleida del seu abandonament i deixadesa religiosa, i treure’l de les seves ingerències en la política. Home amant de l’oració, podia  parlar a Francesc d’Elies, del seu profetisme, de l’esperit eclesial de Teresa de Jesús. I els ulls del seminarista Palau s’il·luminaren i el cor es dirigí a la recerca de noves rutes vers la felicitat».[2]

Encara que se sentia inclinat a ingressar a l’Orde Descalça de Nostra Senyora del Carme, però en una decisió de tanta transcendència, ell no procedirà a la lleugera, per això va multiplicar les seves súpliques a Nostre Senyor, a fi que es dignés donar-li a conèixer quina era la seva voluntat; alhora no deixava de suplicar a la Mare de Déu que li aplanés les dificultats que li anaven sorgint. Farà una novena al profeta sant Elies, patriarca i patró de l’Orde, per poder tenir la llum que el faci decidir per una forma de vida o altre. Al final de la novena  comprendrà amb claredat que Déu el vol a l’Orde dels Carmelites Descalços.

Des de llavors, tindrà la ferma convicció que aquest és el seu destí, la seva veritable vocació, i per això es determinarà a ingressar en l’Orde del Carmel Descalç. Amb fortalesa d’ànim lluitarà i vencerà tots els obstacles que li vagin sorgint, com la incomprensió de la seva família o dels mateixos responsables del seminari de Lleida que volen retenir-lo per a la vida de sacerdot secular. Li diuen que si és sacerdot diocesà té més possibilitats de fer carrera eclesiàstica. Però ell no es deixa seduir pels avantatges que li pot oferir aquesta vida. L’estiu de 1832, Francesc presentarà al rector la seva renúncia a la beca. Ja era teòleg tonsurat i tenia 21 anys. Més tard escriurà: «reconeixent que totes les belleses materials no eren el que buscava […], em vaig decidir d’abandonar-les totes. I vaig anar al claustre, per si allí et trobava» (MR 22,13).

  1. Formació i professió en el Carmel Teresià

Superats tots els obstacles, ingressarà com a postulant a la comunitat dels carmelites descalços de Lleida. Els superiors del Col·legi de Lleida, satisfets de les bones disposicions que tenia el jove postulant, escriuran als superiors del convent de Barcelona i li prepararan el seu ingrés al noviciat. El dia 14 de novembre de 1832 vestirà l’hàbit carmelità, i prendrà el nom de Francesc de Jesús, Maria i Josep, vol tenir amb ell a la sagrada família de Natzaret.

La vida del nou carmelita durant l’any de noviciat serà la de tot novici. Es formarà en la pietat, en la disciplina i en els costums propis del Carmel Descalç.

Certament que la comunitat de Barcelona on realitza el noviciat, com també la de Lleida on ha realitzat el postulantat, no viuen en els millors moments, ja que l’ambient religiós està molt polititzat.[3] Però el jove Francesc Palau es pren seriosament la vocació de carmelita i viu amb fidelitat les exigències de la formació carmelitana que rep. Té per mestre de novicis el P. Francesc de Jesús Natzarè, que gaudeix d’especial veneració per la seva santedat.

Durant el temps del noviciat  el jove Francesc aferma la seva convicció que ser carmelita descalç  és la vocació que Déu ha escollit per ell. A més constata que vivint la vocació de carmelita descalç, la recerca interior de la seva «cosa estimada» s’anirà desplegant i aprofundint. Ell confessa que és  feliç, i li és concedit un tast del que quasi trenta anys més tard  serà la seva relació espiritual amb l’Església.

Separat del món, retirat en el convent, vaig preguntar per la cosa estimada, la vaig buscar. I qui tal cosa pensés! La cercava en les austeritats de la vida religiosa, en el dejuni, en el silenci, en la pobresa; la vaig buscar i la vaig trobar….! Vaig veure la meva estimada i em vaig unir a ella en fe, en esperança i amor! La seva presència va satisfer la meva passió i amb ella jo era feliç, la seva bellesa em bastava. Déu i el proïsme, o sigui, l’Església catòlica se’m va fer present tan bella com una divinitat. Anava coberta sota el vel de misteri i sols es deixava mirar entre les obscuritats de la nit, però no eren tan espesses que no es distingissin les infinites perfeccions que l’embellien i que la presentaven infinitament amable. Amb ella vaig trobar la meva benaurança i felicitat; jo era feliç (MR I,3).

Aquest període de formació serà un temps de gràcia i de benedicció per a ell. L’Esperit Sant vessarà abundantment en ell el carisma de l’Orde del Carmel Descalç, i el grau de correspondència per la seva part, es veurà  reflectit en la decisió ferma amb què farà els seus vots religiosos.

La seva felicitat interior contrasta amb la situació difícil que constrenyia la vida religiosa del seu temps, que ell mateix deixarà palès en els seus escrits. «Quan vaig fer la meva professió religiosa la revolució tenia ja en la seva mà la teia incendiària per cremar tots els establiments de religiosos i el temible punyal per assassinar els individus refugiats en ells» (VS 2, 10).

No ignorava el perill constrenyedor a què m’exposava, ni les regles de previsió  per sostreure’m d’ell. Malgrat tot, em vaig comprometre amb vots solemnes en aquest estat, creient de poder practicar la regla fins a la mort, independentment de tot humà esdeveniment.

Per viure en el Carme sols necessitava d’una cosa que és la vocació; molt persuadit estava d’això, com ho estic encara ara, que per viure com anacoreta, solitari o ermità no necessitava d’edificis que aviat anaven a desplomar-se; ni m’eren indispensables les muntanyes d’Espanya, puig creia trobar en tota l’extensió de la terra prous grutes, cavernes per fixar en elles la meva residència. De cap manera temia que les revoltes polítiques de la societat havien de ser obstacle pel compliment dels meus vots, ni per altra part podia dubtar que l’estat religiós deixés de ser reconegut per l’Església universal i per tant de tots els seus membres.

Amb aquestes consideracions ni per un moment vaig dubtar a contraure obligacions que estava ben persuadit que podria complir fidelment fins a la mort; si un instant hagués dubtat sobre aquest punt, oh, no! certament! no seria ara religiós, ja que hagués seguit una altra forma de vida (VS 2, 10-11).

 

Essent conscient que Déu li ha concedit la vocació de carmelita descalç, per tant la gràcia de poder-hi ser fidel fins a la fi dels seus dies, malgrat tot esdeveniment humà, disposat a secundar amb ajut de la gràcia aquesta vocació que Déu li ha concedit, amb humilitat i immergit en pregària, professarà el dia 15 de novembre de 1833. Ell mateix escriurà i signarà :

Jo Fr. Francesc de Jesús, Maria i Josep faig la meva professió i prometo obediència, castedat i pobresa a Déu i a la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel, al Rvd. Pare fra Pere del Carme, nostre pare general, i els seus successors, segons la regla primitiva d’aquest Orde, això és, sense mitigació i fins a la mort.[4]

Aquesta opció lliure i conscient en resposta a la crida de Déu, voldrà sufocar-la  amb violència sagnant una revolució, però no ho aconseguirà.

El dia 25 de juliol de 1835, quan tan sols feia dos anys,  nou mesos i  quatre dies que  havia ingressat en el Carmel Descalç, li incendiaran el convent i després amb la prohibició de les Ordes masculines, haurà de viure com a carmelita descalç exclaustrat els trenta-set anys que li restaran de vida. Anys més tard ho recordarà:

Era jo jove de vint-i-tres anys. Va venir la Revolució de 1835; va incendiar el meu claustre, i eren tan  vius els meus desitjos de veure a la meva Estimada sense vels cara a cara, que no vaig tenir cura de sortir d’en mig les flames. Va venir la meva estimada, em van donar la mà i vaig sortir il·lès de sota les runes del meu convent.

Derruït el meu convent, incendiat el meu claustre, la meva Estimada va prendre les ales d’un àguila  volà, sobre el món i tot el que el segle posseeix, i va reposar en els deserts i en els llocs solitaris i jo la vaig seguir…» (MR I, 4).

  1. La vocació carmelitana en la vida i els escrits del beat Francesc Palau

Malgrat el P. Palau haurà de viure la vocació carmelitana en solitari fins a la seva mort, la gracia actuarà amb ell amb una força tal que farà que la vocació carmelitana vagi donant fruits en totes les seves dimensions i  en tota circumstància.

La vocació carmelitana es recolza sobre tres fonaments: la Regla de sant Albert, la Verge Maria com a mare i germana gran del carmelita  i sant Elies com a pare espiritual del Carmel. Com es podrà constatar en aquest estudi, el beat Francesc Palau viurà amb intensitat cadascuna d’aquestes dimensions que fonamenten la vocació de Carmel, junt amb l’enriquiment aportat per santa Teresa de Jesús.

4.1. La Regla de sant Albert

Els eremites que s’establiren a la muntanya del Carmel, junt a la Font, anomenada d’Elies,[5] varen demanar  a sant Albert, patriarca de Jerusalem,[6] que els donés unes «normes» que poguessin donar una forma legal a la vida que ells ja havien experimentat durant alguns anys. Sembla ser que Albert, patriarca de Jerusalem,  va acceptar de bon grat aquest encàrrec, i així ho podem entreveure en la salutació que hi ha a l’inici de la Regla: «Albert, per la gràcia de Déu, nomenat patriarca de l’Església de Jerusalem, salut en el Senyor i la benedicció de l’Esperit Sant als fills estimats en Crist B. I a als altres ermitans que viuen sota la seva obediència prop de la Font a la muntanya del Carmel. […] com que ens demaneu una fórmula de vida conforme al vostre propòsit i que haureu d’observar en l’esdevenidor» (art. 1 i 3).

El fra Francesc Palau a les comunitats de Lleida i Barcelona viurà aquesta Regla en les diverses formes estructurals que al llarg dels segles s’havien anat creant.

Quan haurà de viure exclaustrat, no per això se sentirà menys obligat a viure la Regla de vida per antonomàsia del Carmel: «em vaig conformar el millor que vaig poder amb les regles de la meva professió religiosa» (VS 2,12). En no poder viure cadascuna de les prescripcions pràctiques de la Regla, procurarà viure amb una radicalitat extraordinària les seves recomanacions espirituals.

Quan els seus superiors li indicaran que s’ha d’ordenar, ell accedirà després de reflexionar-hi a fons: «si vaig consentir a ser sacerdot va ser amb la ferma persuasió de que aquesta dignitat de cap manera m’allunyaria de la meva professió religiosa» (VS 2, 11).  Certament que no anava errat,  quan rep l’ordenació sacerdotal la gràcia fa que esdevingui més fecunda i profunda la seva vocació de carmelita descalç, participa més íntimament de l’oració intercessora de Crist en bé de la seva Església (cf. Hb 9,24). El P. Francesc Palau se sentirà per sempre ministre, sacerdot de l’Altíssim, per intercedir davant del seu tron en bé de la causa de l’Església. Per a ell, l’exhortació de la Regla de sant Albert, d’«armeu-vos amb tot l’armament que Déu us dóna per poder fer front a les tàctiques del diable [Ef 6,11]» (art.18), tindrà un caràcter no tant individual sinó eclesial. Se sent implicat a combatre per la causa de l’Església no contra realitats humanes, sinó contra les potestats del món de les tenebres, i per la qual cosa, com recomana la Regla ha de lluitar amb una armadura del tot espiritual (Ef 6, 13-17), que el P. Francesc Palau concretarà amb «la creu, el sac i el cilici, la penitència i la pobresa, juntament amb la pregària i la predicació de l’evangeli» (VS 5,19).

La Regla de sant Albert recomana vivament el silenci recolzant-se amb les ensenyances de l’apòstol Pau: «L’Apòstol recomana el silenci quan mana que es guardi en el treball [2Tes 3,12]. El profeta també ens diu: El silenci afavoreix la justícia [Is 32, 17] El fruit de la justícia serà el silenci; i encara: Tindreu la vostra força en el silenci i l’esperança [Is 30, 15]. Per això establim que dites les Completes guardeu silenci fins la Prima de l’endemà. […] Afanyis a guardar amb diligència i cautela el silenci que és fruit de la justícia [Is 32, 17]» (art. 21).

Aquesta exhortació de guardar silenci que estableix la Regla de sant Albert, el beat Francesc Palau la va viure amb una radicalitat impressionant, no com ascesis sinó com a servei eclesial. Necessitava estar en el més profund silenci, per poder comprendre els designis de Déu sobre l’Església, i poder així interposar la seva pregària intercessora en favor d’ella. Primer viurà aquesta vida anacoreta en una cova situada en plena natura prop del seu poble natal, Aitona. A França, on viurà exiliat, i a Eivissa on estarà desterrat cercarà la solitud per a viure i oferir a Déu la seva pregària en favor de tota l’Església. Un dels llocs preferits per viure en solitud serà l’illot d’Es Vedrà (Eivissa), indret on una vegada aconsegueixi la llibertat, anirà a fer els seus recessos espirituals enmig d’una gran activitat apostòlica. En farà una descripció d’aquest lloc en la carta que escriurà al P. Pascual de Jesús Maria, Procurador General de la Congregació espanyola a Roma: «Aquí em retiro fa deu anys i trobo tot allò que un solitari pot desitjar. La meva cel·la està custodiada a baix per les aigües del mar, i els penya cegats  són tan escarpats que ningú hi pot pujar per ells sense ser-hi molt destre en fer-ho; la solitud està ben defensada per la mateixa muntanya i pels mars» (Ct. 115, I, 2)

La guarda del silenci com a servei eclesial, per escoltar millor els designis de la Providència sobre la societat i l’Església, es pot constatar en aquests textos de Vida Solitària.

He entrat a les grutes, a les cavernes i les esquerdes dels penyals per cercar el profund silenci que regna a les entranyes de la terra, ja que sepultant la meva vida en aquests tètrics paratges trobava el meu esperit menys ocasions de distreure’m que vivint sobre la faç de la terra. […] Aquest profund silenci i aquesta espantosa solitud eren molt a propòsit i molt convenients per estar més atent a la veu dels adversaris, ja que pel meu ministeri havia de respondre a les seves acusacions que desgraciadament eren lluny de ser meres calúmnies. […] Vaig abandonar els subterranis i vaig pujar sobre aquests turons, construint en el cim una torre, […]  a fi d’estar més atent a l’objecte sobre el qual havia de fixar la meva atenció […]. Algunes vegades vaig tapiar la porta, i vaig posar a les finestres barrots de ferro, passant quarantenes en reclusió complerta i sense cap comunicació. […] No podia obrar d’altra manera, perquè la causa que jo defensava em demanava aquest sacrifici, puig que jo no podia advocar per ella sense conèixer-la, per això la vida reclosa m’era molt convenient i necessària. […] Vaig baixar d’aquesta altura per entrar de nou en els tristos, tètrics i negres subterranis, els quals no podien ser més a propòsit per un esperit devorat per la pena i el dolor. […] Tremolant i amb les llàgrimes als ulls, amb el rostre a terra intercedia com a sacerdot per la nostra causa i lluitava contra la justícia de Déu. […] Feia i faig tots els meus esforços per ofegar els raigs del seu enuig en la preciosa sang del Fill de Déu (VS 22,24, 26 i 30).

En aquest profund silenci, com prescriu la Regla de sant Albert, el beat Francesc Palau «meditava dia i nit en la llei del Senyor [Sl 1,1] i vetllava en oració [Ef 6,18]» (art. 10). Serà en la llarga meditació de la Paraula de Déu, i en la seva reflexió serena i profunda, on experimentarà la Paraula de Déu com a resposta als seus problemes personals i eclesials, com a llum que il·lumina els seus passos, on descobreix els misteriosos designis de Déu sobre els pobles.[7]

Amb la lectura reflexiva de la Paraula de Déu,  comprendrà  perquè l’Església a Espanya és objecte de tantes persecucions, quin és el seu mal i quin és el seu remei.

Tota la seva vida serà com assenyala la Regla de sant Albert,  viure en obsequi de Crist [l’Església] [2 Co 10,5] i servir-la fidelment amb cor pur i bona consciència [1 Tm 1,5; 1 Pe 1,22] (Cf. art. 2). Viure en obsequi de l’Església serà la manera en què la Providència divina haurà disposat que el beat Francesc Palau doni  glòria a Déu. Ell, corresponent a la gràcia, dedicarà les seves capacitats humanes i espirituals a servir l’Església de la qual Crist és el cap.

Quan anys més tard, el P. Palau haurà de discernir davant de Déu quina orientació ha de donar a les incipients comunitats que es formaven en el seu entorn, comprèn que «és voluntat de Déu que es formi una societat u orde religiós que reuneixi en si tota la perfecció que hi ha a les Regles donades per Albert patriarca de Jerusalem al Carmel […]» (Ct. 92, 2). Fidel a aquesta voluntat de Déu, ho deixarà consignat en els Estatuts pels Germans de la Caritat Terciaris de l’Orde del Carme de 1867, on establirà que «s’observaran les regles donades per Albert Patriarca de Jerusalem als ermitans del Mont Carmel i aprovades per Honori II i els altres Pontífexs successors seus, en tot allò que és compatible amb aquests estatuts» (Leg. IV, 1). A les Regles i constitucions de l’orde dels carmelites descalços de la Congregació d’Espanya de 1872, posa abans que tot i com a fonament de la vida dels terciaris carmelites la Regla de sant Albert que transcriu en la seva totalitat.

Quan ell demanarà que els seus fills i filles visquin la Regla de sant Albert amb tota la perfecció possible, segons el seu propi estat de vida, dirà quelcom que ja fa anys que ell ho compleix amb fidelitat, tot corresponent a l’acció de l’Esperit Sant.

4.2. La Verge Maria del Mont Carmel

La Regla de sant Albert, estableix: «l’oratori, si es pot fer còmodament, s’ha de construir enmig de les cel·les i us hi reunireu cada matí per oir la santa Missa, si bonament es pot fer» (art. 14). De comú acord, aquell grup d´homes erigí la primera capella en honor de la Verge Maria, Mare de Déu. El fet de dedicar a la Verge Maria la primera capella, en la mentalitat feudal, significava posar-se totalment a disposició d’Ella amb una consagració personal de jurament. Pertanyien a la «Senyora d’aquell lloc».

El domini de Maria sobre el bressol de l’Orde es fa extensiu a totes  les cases subsegüents, que seran sempre dedicades a la Mare de Déu. Cadascun dels seus membres es consagraran a la Verge Maria a través de la professió religiosa, i es comprometran a servir-la ja que li pertanyen. Alhora confiaran que la Verge Maria els protegirà i es preocuparà vivament dels seus interessos.

El P. Palau va aprendre a estimar a Maria des de la falda de la seva mare, en la llar cristiana on ell va néixer. Però serà en el Carmel on l’amor i la devoció a la Mare de Déu s’aprofundirà i establirà uns lligams particulars amb Ella, i el seu amor entranyable a Maria no deixarà de créixer al llarg de la seva vida.

«Format en l’escola del Carmel des de la seva joventut, el P. Palau alimenta i demostra una devoció especial a la Verge sota la seva advocació del Carme durant tota la seva vida».[8] Quan vestirà l’hàbit prendrà el nom de fra Francesc de Jesús, Maria i Josep. Quan professarà prometrà «obediència, castedat i pobresa a Déu i a la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel».

Ell, com a carmelita sap que «el Carmel és tot de Maria», per tant tot pertany a Ella, i tot està posat sota la seva protecció. Fidel al carisma del Carmel, quan redacta la Regla dels ermitans de sant Honorat, els posarà sota l’empara de la Mare de Déu. En deixarà constància en les Regles que redactarà per aquests germans terciaris carmelites. «Dels fills del Mont Carmel, que són Marta i Maria o sigui acció i contemplació, […] prenent l’escut i l’empara de la mare del fill de Déu, del Carme» (Leg. III, 2ª part). La rama femenina també la posarà sota l’empara i protecció de Maria, i ho expressarà amb el nom que els donarà: Germanes Terciàries de la Verge del Carme de santa Teresa de Jesús.

També a la Mare de Déu sota l’advocació del Carme li dedicarà les seves obres apostòliques i les posarà sota la seva protecció. La Mare de Déu del Carme serà la promotora i  la protectora de l’Escola de la Virtut. Ella presidirà les predicacions i les ensenyances d’aquella original escola de catequesis d’adults, amb el profund convenciment que la Verge Maria, és «la norma, model, mirall, recolzament i ferm sosteniment de les virtuts» (Ct. 33,3).

Trobarà en Maria, la Mare que el refarà espiritualment quan ell estigui cansat i sense esma, com li succeirà quan arribi a Eivissa desterrat. Ell confessa que no era capaç d’afeccionar-se a aquella gent (Ct. 27, 7). Però des de que li arriba a Eivissa l’estendard  de la Verge de les Virtuts, «se sent una altra cosa, que abans no era» (Ct. 30,4). Llavors ell surt de la solitud, i  a Es Cubells li construeix una capella amb un altar a la Verge de les Virtuts, que es convertirà en  el primer temple marià de la illa. Quan anys més tard li demanaran que retorni a Eivissa per missionar-la, posarà aquestes missions sota la protecció de la Mare de Déu del Carme, de les Virtuts, i la passejarà en missió pels pobles i ciutats de l’illa. Possiblement aquesta serà la missió apostòlica que més l’omplirà de goig pastoral. Maria serà llavors l’estrella de l’evangelització missionera.

Ell farà tot de la seva part perquè la Verge Maria sigui honorada, i quan sigui el moment, Ella serà qui amb la seva intercessió aconseguirà de Crist que li concedeixi el do de poder-se relacionar esponsalíciament amb l’Església. Serà llavors quan se sentirà cridat a exercir l’exorcistat com una dimensió de la seva vocació de sacerdot carmelita.

Precisament serà el dia de la festa de la Mare de Déu del Carme de 1865, quan se sentirà interpel·lat a exercir el ministeri de l’exorcistat sota aquesta advocació: «Sóc la Verge Carmelitana, sóc una Verge que està amb els penitents en els deserts. I en senyal que esteu sota la meva protecció, fugiran els dimonis a la invocació del meu nom. Jo tinc el meu tron a la Muntanya, i les meves armes es dirigeixen a salvar del foc etern a quants s’acullen a la meva bandera» (MR 9, 47). La Verge Maria sota l’advocació del Carme, serà la «Reina Sobirana que venç els dimonis en els possessos, com a tipus de l’Església».[9]

Aquesta crida a l’exorcistat com una dimensió de la vocació carmelitana es pot entendre dins el marc de la tradició mariana del Carmel. En l’aparició de la Verge Maria a sant Simón Stock, en el moment de donar-li l’escapulari, li va dir: «això serà per a tu i per a tots els carmelites una gràcia, qui mori amb ell no sofrirà el foc etern»[10]. D’aquesta manera les gràcies, que en la tradició del Carmel, estan vinculades a l’Escapulari, el P. Palau compren en l’oració, que estan vinculades a l’exercici del ministeri de l’exorcistat, per alliberar de la possessió de l’esperit del mal els qui n’estiguin  afectats.

Jesucrist es va compadir dels qui estaven posseïts d’esperits immunds i els alliberava (Mc 1, 32.34.39; Lc 8,2.29). La Verge Maria, que amb amor matern, té «cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen  i es troben en perills i angoixes» (LG 62), també es compadeix de la situació en què es troben tots aquells que estan posseïts per esperits immunds. Els carmelites que estan consagrats a servir a Maria en tot allò que Ella els pugui demanar, pot fer-los comprometre a treballar apostòlicament en l’alliberament dels esperits immunds de tots aquells que ho puguin necessitar.

Sant Joan de la Creu, va  batallar amb fermesa apostòlica per alliberar de l’esperit del mal a persones possesses del seu temps, com fou el cas de Maria de Olivares, religiosa del Monestir de Ntra. Sra. de Gràcia d’Àvila.[11] A més, en els seus escrits dóna abundant doctrina sobre l’actuació de l’esperit del mal en els persones.[12]

Santa Teresa de Jesús va experimentat en si mateixa i va veure-ho en altres persones, com el dimoni, ple de malícia i d’astúcia lluitava contra les ànimes d’oració. Ella es compadia de la situació espiritual d’alguns sacerdots que vivien en pecat. El seu zel apostòlic feia que no sols pregués intensament per ells i procurés que altres ho fessin, sinó que feia molt més, com ho testifica en el Llibre de la Vida: «Vaig suplicar a Sa Majestat que aquells turments i temptacions s’apaivaguessin i aquells dimonis vinguessin a turmentar-me a mi, amb la condició que jo no l’ofengués gens. I vaig passar un mes de turments grandíssims. […] El Senyor va voler que ell [sacerdot] restés lliure dels turments […] La seva ànima s’enfortí i restà totalment lliure, i no es cansava de donar gràcies a Déu» (V 31, 7-8).

En l’època del beat Francesc Palau, la beata Maria de Jesús Crucificat «la floreta àrab» (1846-1878), entre les proves que el Senyor permeté experimentà en ella mateixa, la de la possessió diabòlica.[13] Déu es valdrà d’aquesta prova per purificar-la profundament, preparant-la per una gran obra, la fundació dels carmels de Betlem i Natzaret.[14]

Llegint amb atenció els escrits autobiogràfics i  les cartes del beat Francesc Palau, podem conèixer quan va sentir la crida a dedicar-se al ministeri de l’exorcistat, i com ell no s’hi va poder negar.

Quan el Senyor concedí al beat Francesc Palau trobar en l’Església la seva «cosa estimada», que tant ardentment l’havia cercada tota la seva vida, i amb qui podrà establir relacions no sols filials, sinó també paternals i esponsalícies, de tal manera que ompliran el buit més pregon del seu cor. Serà llavors, quan gaudint de la màxima joia li serà encomanat l’exercici de l’exorcistat, que es convertirà en la missió més atzarosa de la seva vida, la que li comportarà les més grans contradiccions i sofriments.

Ell havia viscut amb radicalitat fins llavors les diverses dimensions del ministeri sacerdotal: intercessor davant de Déu a favor de l’Església; predicador de la Bona Nova de l’Evangeli en les missions i novenaris, o com escriptor i publicista; director espiritual; catequista d’adults a la ciutat a través de l’Escola de la Virtut, i a amb els illencs a través de la predicació del mes de Maria. A més era fundador de dues congregacions religioses, una masculina i una femenina. Ja tenia un ventall apostòlic prou ampli per portar a terme, com per comprometre’s en una causa tan delicada.

Després de passar vint anys interessat pel tema de l’exorcistat (cf. Ct. 139, 2) per una experiència sobrenatural se sentirà impulsat a treballar-hi apostòlicament. Això és quelcom que es pot deduir  de la carta que ell escriu al P. Pascual, Procurador General a Roma del Carmel Descalç espanyol:

A L’any 1864, havent-me retirat  a aquesta muntanya [Es Vedrà], una veu gran, que 20 anys feia que em  parlava en els deserts sobre els destins del nostre Orde i la qual no sabia d’on procedia, em va dir amb gran força el que segueix: «Jo sóc l’àngel de qui parla el capítol XX de l’Apocalipsi; a mi està confiada la custodia de l’estendard del Carmel i la direcció dels fills d’aquest Orde. […] Elies, profeta gran, i els fills de la seva Orde sou, i en endavant sereu, el meu dit i el dit de Déu i el meu braç en les batalles contra els dimonis i contra la revolució, […] Déu m’ha enviat a tu que vius en els deserts, atent a la meva veu per intruir-te pel que fa a la matèria de l’exorcistat. Jo sóc l’àngel que té a les mans les cadenes i les claus de l’abisme. […] Sense el vostre ministeri jo no encadenaré a Satán. Diràs al bisbe de Barcelona i al Pontífex Pius IX:  l’hora de la batalla ja ha arribat, això mana Déu, llenceu els dimonis i cureu els estralls i les malalties causats per ells; i si no et creuen, et retiraràs, obeeix els seus manaments, i si no escolten la meva veu, jo em retiraré de Roma i entregaré la ciutat en poder dels execrables dimonis que la rodegen.

[…].Jo no podia dubtar, reverent pare, de què era l’àngel de Déu el que així em parlava perquè en els deserts m’havia defensat moltes vegades contra els dimonis, i en vàries ocasions de la meva vida, m’havia salvat del furor dels homes dolents. La veu de Déu és de tal caràcter que no deixa cap buit en l’ànima, l’emplena i no dubta.  Jo vaig preveure d’un cop de vista totes les conseqüències del compliment d’aquesta missió i, malgrat tenir un cor de bronze la meva ànima va dubtar i retrocedí davant les dificultats que comportava en si mateix aquest encàrrec, i en la meva debilitat i misèria vaig contestar: «no, jo no admeto aquesta missió» (Ct. 115, III 3,6; I,4; II 1).

Malgrat ell es vol resistir a aquesta missió, se sent interpel·lat a acollir-la, per ser un manament clar que Jesús dirigeix als apòstols:  «traieu dimonis» (Mt 10,8), i per tant és una part integrant del ministeri sacerdotal, una de les ordes menors que reben els preveres és la de l’exorcistat. Se sent impulsat a acollir aquesta missió per la seva pertinença a l’Orde del Carme, que ell també anomena d’Elies. Però a més experimenta en el seu interior que és la mateixa Església, la «seva estimada», la qui li ho demana insistentment.

Era el dia de Nadal de 1864, després d’establir un diàleg amb l’Església, li demana una senyal per creure. La senyal que l’Església li dóna, és: «perquè creus llançaràs en el meu nom els dimonis de les ànimes i dels cossos; llança’ls en nom de la teva Filla, de la teva Esposa, de la teva Mare, de la teva Reina; conjura’ls en nom meu i veuràs com t’obeiran» (MR 4,25). A continuació narra el fet de la curació d’un possés. «A l’hora senyalada, els dimonis varen marxar, el jove mut parlà, obrí la boca,  va combregar i va quedar sa. La presència del cel fou tan sensible a tots […]» (MR 4,27). A partir de llavors l’exercici de l’exorcisme, se li ficarà fins al moll de l’os. Les victòries en la lluita contra els dimonis seran tant senyalades que no podrà dubtar de la veritat de la seva missió. És conscient que és «el dit de Déu i la Verge del Carme qui cura aquestes malalties» (MR 12, 13). Així ho experimenten tantes vegades els malalts i llurs famílies, que acudeixen confiats a la seva Verge del Carme, venerada en l’església de Vallcarca. [15]

El bisbe de Barcelona, Mons. Pantaleò Montserrat,  li prohibeix exercir aquest ministeri (13-IV-1866), i mana tancar l’església de Vallcarca al culte públic per la tensa situació político-social que s’havia creat en la ciutat. Ell obeeix però la crida interior a treure els dimonis i curar els malalts no el deixa tranquil. Li demana permís al bisbe de Barcelona per anar a Roma i poder consultar allí les seves coses, ja que la seva consciència no es tranquil·litza. Aquest li concedeix el permís i dóna una carta de recomanació.

A Roma el P. Palau farà arribar tant al Papa, als  pares conciliars espanyols, com el P. Pascual, procurador de la Congregació espanyola del Carmel Descalç una extensa documentació demanant que s’instauri de nou el ministeri de l’exorcistat, no sols perquè els fills de l’Església afectats per la possessió poguessin ser alliberats i visquessin una vida digne de fills de Déu, sinó també perquè amb el ministeri de l’exorcistat pogués impedir que els esperits immunds  facin estralls en l’Església de Déu i en la societat.[16] Ell està totalment convençut que «l’exorcisme és el poder total contra el dimoni, el peu amb què l’Església aixafarà el cap de la serp infernal, cap alhora de tota revolució i mal de la societat i de l’Església. No es tracta d’un ministeri al servei d’un determinat grup de persones, sinó al servei de tota l’Església».[17]

El P. Palau no serà escoltat, a més el Concili Vaticà I serà  dissolt per la guerra d’alliberació d’Itàlia i no podrà tractar aquest tema, en cas que hi hagués intenció de fer-ho. Ple de dolor retornarà a la Península i es retirarà a la solitud de sant Honorat de Randa (Mallorca) per poder digerir la pena profunda del seu cor.

Aquesta causa per la qual ell havia sofert tant i havia dedicat bona part de les seves energies dels seus últims vuit anys de vida, semblava que havia acabat en el més profund fracàs. Però ell serà  com el gra de blat que cau a terra,  mor per donar molt de fruit (cf. Jn 12, 24).

L’any 1878, o sigui sis anys després de la mort del beat Francesc Palau, s’inaugurarà el pontificat de Lleó XIII. Aquest papa havia pogut constatar com a França des del govern es dictaven  lleis inspirades per anticlericalisme extremadament violent per desarrelar tota influència social de l’Església. Vers l’any 1884,  mentre donava gràcies després de celebrar l’Eucaristia, va tenir una visió, que més tard comentaria: «veia a Satanàs desafiant a Déu, dient-li que ell podia destruir l’Església i portar a tots a l’infern si li donava suficientment temps i poder. Satanàs li va demanar permís a Déu de tenir 100 anys per influenciar el món com mai ho havia fet fins llavors. Va poder veure també aparèixer a san Miquel Arcàngel i llençar a Satanàs amb les seves legions a l’abisme de l’infern».

Després d’aquesta visió Lleó XIII es va tancar en el seu despatx i va escriure una oració que va donar al seu secretari perquè la Congregació de Ritus l’enviés a tots els bisbes del món, i es resés un cop finalitzada la missa. Aquesta oració contenia una súplica a la Verge Maria i una al príncep de les milícies celestials:  «Oh vós benaurat Sant Miquel, defenseu-nos en la lluita contra la maldat i astúcies del dimoni. Humils us supliquem, que per la Virtut Divina, enfonseu a l’infern a Satanàs i els altres esperits malignes, que ronden pel món cercant la perdició de les ànimes. Amén».

Tenim el testimoni l’autoritzat del cardenal Nasalli Rocca, que avala l’origen d’aquesta pregària que Lleó XIII va manar enviar a tots els bisbes perquè es resés de genolls a la fi de les misses. Aquest cardenal en la seva carta pastoral de quaresma, publicada a Bolònia el 1946, escriu: «Lleó XIII va escriure ell mateix aquesta oració. La frase [els dimonis] ‘que vaguen  pel món per la perdició de les ànimes’ té una explicació històrica, que ens fou referida diverses vegades pel seu secretari particular, monsenyor Rinaldo Angeli. Lleó XIII experimentà  veritablement la visió dels esperits infernals que es concentraven sobre la Ciutat Eterna (Roma); d’aquesta experiència sorgí l’oració que va voler que recés tota l’Església. Ell la resava amb veu vibrant i potent; la varem escoltar moltes vegades a la basílica vaticana. No sols això, sinó que va escriure de pròpia mà un exorcisme especial contingut en el Ritual romà (edició de 1954, tit. XII, C.III, pp. 863 i ss). Ell recomanava els bisbes i sacerdots que resessin sovint aquest exorcisme en les seves diòcesis i parròquies. Ell, per la seva part, el resava molt sovint durant el dia».

Mentre el poble cristià resava aquesta pregària en cada eucaristia, l’Església catòlica, si bé va viure persecucions externes extraordinàriament violentes, com la persecució religiosa durant la  guerra civil espanyola, no va patir cap crisis greu en el seu interior. Aquesta tindrà lloc quan en motiu de la reforma litúrgica  promoguda pel Vaticà II es varen suprimir aquestes pregàries que havia manat resar Lleó XIII al final de les misses. Llavors la immensa majoria dels catòlics deixaren d’implorar la protecció de sant Miquel Arcàngel, i amb ella de demanar-li que fos el nostre empar contra les insidies del diable. En la complexa crisis postconciliar cal assenyalar que en els anys posteriors del Concili Vaticà II, es varen secularitzar en el món prop de 80.000 sacerdots. Hi ha massa intel·ligència i poder per atribuir aquest fet a crisis personals o circumstàncies sociològiques i eclesials. Anys més tard, Pau VI en la festivitat de sant Pere de 1972, transmetrà a l’Església una intuïció seva que podia donar una explicació allò que succeïa:  «Creiem que quelcom preternatural ha arribat al món precisament per torbar, per sufocar els fruits del Concili ecumènic i per impedir que l’Església esclatés en l’himne de goig de poder tornar a posseir la plenitud de consciència de si mateixa».[18]

La seriositat amb que el papa Lleó XIII, un dels més lúcids que ha tingut l’Església contemporània, va fer que tota l’Església es comprometés a pregar per ser alliberats de les insidies del mal tot implorant la intercessió poderosa de la Mare de Déu i de sant Miquel Arcàngel, fa més comprensible la seriositat amb que el beat Francesc Palau es va comprometre a reivindicar el restabliment oficial del ministeri de l’exorcistat a totes les instàncies eclesials, bisbe, Papa, pares conciliars i el seu superior a l’Orde del Carmel. No fou una pèrdua d’energies les que ell va dedicar al ministeri de l’exorcistat, sinó que portà a terme un servei eclesial d’una transcendència immensa.

En la seva última malaltia, i durant la seva agonia, es podrà constatar en el beat Francesc Palau fins a quin punt el carisma del Carmel configura totes les fibres del seu ésser. Després d’atendre els afectats del tifus de Calasanz, sentint propera la seva mort, clamarà el cel suplicant una mica més de vida per deixar en ordre les seves fundacions. Per aquest motiu es dirigirà a Tarragona, perquè havia lliurat a l’Arquebisbat de Tarragona les Constitucions, i volia saber com estava el procés per aconseguir l’aprovació oficial de la seva obra fundacional.

Va arribar l’hora de la seva última malaltia, quan encara no havia pogut deixar constància en document públic qui l’havia de succeir en la direcció de les dues Congregacions per ell fundades. Quan els seus fills i filles espirituals li preguntaren qui seria el seu nou director, ell va respondre:

Teniu a la Verge del Carme que és la vostra Mare, acudiu a ella que us protegirà com la més afectuosa de totes les mares, que de directors el 2º dia després de la meva mort ja se n’hauran ofert tres. Com així succeir. […] Dues hores abans de morir  va demanar als Germans i a les Germanes que preguessin per ell interposant la protecció de sant Josep, recomanant-los que s’acollissin sota el mantell protector de la Verge del Carme, que essent com era la seva Mare no els abandonaria.[19]

El beat Francesc Palau vol fer conscients als seus fills i filles espirituals que la Verge Maria sota l’advocació del Carme és la superiora de les congregacions per ell fundades, en fer-ho  reconeix i retorna a Maria allò que li correspon. Ja que no sols pertanyen a la Verge Maria totes les cases de l’Orde, sinó també totes les congregacions religioses que neixin en el seu si, per tant les congregacions per ell fundades, confiant alhora que la Verge Maria s’encarregaria de protegir i de vetllar per aquells fills i filles que encomanava sota la seva protecció.

Certament que la Verge Maria no defraudarà la confiança que el beat Francesc Palau va dipositar en Ella. Després de la seva mort varen sorgir tal multitud de contrarietats que fins i tot posaren en perill aquelles fundacions gestades amb tant dolor, tantes contradiccions, però la Verge Maria vetllarà per elles amb amor amatent i poderós.

D’aquesta manera en els últims moments de la seva vida, tot corresponent a la gràcia de la vocació del Carmel, el beat Francesc Palau farà vida un testimoni unànime de la tradició de l’Orde carmelitana: «que no reconeix en el Carmel altre fundador o patró de l’Orde, sinó a la mateixa Verge Maria, aquella que presidí la Capella primitiva».[20]

L’amor entranyable amb què el beat Francesc Palau va estimar a la Mare de Déu tota la seva vida, serà patrimoni de les seves filles espirituals, que no deixaran d’estimar-la i honorar-la dedicant-li bona part de les obres apostòliques que elles portaran a terme en els cinc continents del món.

4.3. Sant Josep  gran intercessor  de l’Església

 L’Orde del Carmel no es va acontentar a honorar a Maria, sinó que va estendre el seu culte i veneració als seus parents i altres estretament vinculats a Ella. L’Arcàngel Gabriel, és l’àngel protector del Carmel, els seus pares sant Joaquim[21] i santa Anna[22], són els protectors del Carmel i el Patriarca sant Josep és el seu Protector primari.[23]

Quan el Senyor inspirava a santa Teresa de Jesús que havia de fundar un monestir, que seria el bressol de l’Orde del Carmel Descalç, va voler  que es reafirmés en els mateixos inicis de la tradició pròpia del Carmel, que sant Josep fos el primer protector de l’Orde junt amb Maria, la seva celestial Patrona. Santa Teresa testifica així: «Un dia després de combregar, Sa Majestat em va manar que ho procurés amb totes les forces, i em va prometre fermament que el monestir es faria, que ell hi seria molt servit i que s’havia de dir de Sant Josep, perquè ell en guarderia una porta i la Verge l’altra, i que Crist viuria entre nosaltres, i que seria una estrella molt resplendent» (V 32,11).

Aquesta triple presencia protectora de Jesús, Maria i Josep que Déu donarà en els inicis del Carmel Descalç, protegirà la vida del beat Francesc Palau des dels seus primers passos en el Carmel fins a la seva mort. Quan prendrà l’hàbit, rebrà el nom de Francesc de Jesús, Maria i Josep, i ells foren presents, en el seu llit de mort, tant espiritualment com a través de les seves imatges,  que va tenir sempre davant seu les quatre hores que precediren a la seva mort, les quals  besava «repetides vegades i amb un fervor indescriptible el Sant Crist, la Santíssima Verge i Sant Josep».[24]

El beat Francesc Palau, en el seu  llibre Lluita de l’ànima amb Déu, que escriurà set anys més tard que la revolució li cremés el seu convent, acull el pensament de santa Teresa de Jesús sobre el poder intercessor de sant Josep i el seu mestratge en el camí de l’oració, però alhora l’enriqueix amb trets propis.

Té el ferm convenciment que «el Senyor li ha donat a sant Josep l’encàrrec de defensar la religió» (Lu, el lector, 10). Del seu poder intercessor dirà:

En aquest gran Sant, tenim un poderosíssim advocat per a tot, especialment per aconseguir el fi de la nostra demanda. Sant Josep és sens dubte després de Maria el més ferm protector per aconseguir el triomf de la religió catòlica a Espanya […] un dels majors negocis, […] que santa Teresa agencià amb Déu fou la conservació de la religió catòlica a Espanya […] I en aquesta noble empresa el seu director, protector i mestre fou sant Josep (Lu IV, 28).

Santa Teresa en els seus escrits intenta donar raons dels motius pels quals és tan poderosa la intercessió i protecció de sant Josep: «Als altres sants, sembla que el Senyor els hagi donat la gràcia de socórrer en una sola necessitat; d’aquest gloriós sant he experimentat que socorre en totes, com si el Senyor ens volgués fer veure que, així com el va obeir en la terra –on el podia manar perquè tenia el nom de pare seu, quan n’era solament custodi-, també al cel fa tot el que li demana» (V 6,6). Aquest mateix pensament és enriquit pel beat Francesc Palau:

Si V. vol obligar amb seguretat a Maria que li concedeixi la gràcia que V. li demana, interposi, com ella li ha manat la intercessió de tots els seus àngels i sants, especialment la del seu espòs sant Josep. Si V. pot comprometre en el seu favor el patriarca sant Josep, amb ell tindrà a Maria, amb Maria a Jesús i amb Jesús el Pare. […] invoqui V. […] particularment el bo sant Josep, el qual obligarà a la seva esposa la Verge Maria a obtenir-ho tot del seu Fill Jesús. […] Has d’acudir al meu espòs Josep [li diu Maria], perquè la seva intercessió és tan poderosa que aconsegueix del meu Fill tot allò que li demana (Lu IV, 27, 29-30).

En la seva pedagogia en la formació de persones intercessores presentarà a sant Josep molt proper a l’ànima orant, «són tan compassives les entranyes de sant Josep i tan poderosa la seva protecció» (Lu IV 27), perquè després l’ànima orant «prengui […] a sant Josep no sols per advocat, sinó fins i tot per mestre» (Lu IV 29).

La sincera devoció a sant Josep l’acompanyarà tota la seva vida. En el moment suprem de la proximitat de la mort, quan es descobreix els més íntims sentiments de l’home, es pot descobrir la sinceritat i la confiança que professava al sant Patriarca. En la seva última malaltia, convidada els seus fills i filles espirituals: «pregueu amb mi pel triomf de l’Església unint les nostres súpliques a les de sant Josep, puig el posava per mediador».[25] Dues hores abans de morir va demanar que preguessin per ell, interposant la intercessió de sant Josep. Va morir rodejat dels seus fills i filles, que l’assistien amb tota sol·licitud tant materialment com espiritualment, era  el dia següent de la solemnitat de sant Josep de 1872, que es va escaure en dimecres, dia tradicionalment dedicat al sant Patriarca, després d’haver tingut una santa vida i una bona mort.

4.4. Sant Elies profeta, pare espiritual del  Carmel

 Alguns dels croats que lluitaren per alliberar Terra Santa varen decidir romandre a Palestina com eremites. Aquests eremites s’establiren en diversos indrets de Palestina, uns a la muntanya del Tabor, altres a la Vall de Josafat, altres en el desert de Judà i a les rodalies del mar Mort. Sols uns pocs s’establiren en el Mont Carmel, atrets molt possiblement tant per la bellesa del paratge,  com perquè en ell tingueren lloc les grans gestes de sant Elies, profeta, tal com ho recorden els dos  llibres dels Reis.

Quan sant Albert escriu la Regla, és per els ermitans llatins que vivien junt a la Font [d’Elies], ja que a la muntanya del Carmel hi habitaven altres eremites.

Els eremites llatins que vivien junt a la Font, en les llargues hores de contemplació i de meditació de la Paraula de Déu, meditaren les gestes que el profeta Elies havia realitzat en la muntanya del Carmel on ells  habitaven. D’aquesta manera varen anar interioritzant la seva persona i descobriren en aquest profeta, el gran lluitador per defensar la fe del Déu veritable, com ells croats, havien deixat les seves terres per alliberar la Terra del Senyor del poder musulmà. Però també veien en ell l’exemple de l’eremita que viu a la presència del Déu viu i experimenta la seva intimitat. D’aquesta manera anaven disposant el seu cor per esdevenir terra bona i acollir l’esperit de sant Elies que l’Esperit Sant abocarà sobre ells.

Algú dirà, que a mesura que anaven bevent l’aigua de la Font d’Elies, aquells eremites llatins rebien el carisma d’Elies. El testimoni d’haver rebut aquest   carisma, no és sols en el record ininterromput de la memòria de sant Elies en el Carmel, sinó el poder constatar com al llarg dels segles l’Esperit de Déu portarà a l’Orde del Carmel pels mateixos camins pels quals va fer caminar el profeta Elies, tal com ens ho testimonia la Bíblia. Reconeixeran així a sant Elies com el pare espiritual de l’Orde, i alhora intentaran conformar la seva vida segons el seu exemple.

Els carmelites en l’oració i la contemplació s’omplen de zel per la defensa del Déu viu, després en el servei apostòlic procuren  fer descobrir en el poble qui és el vertader Déu, denunciant les injustícies, malgrat hagin de patir per això profundes nits fosques, que els preparen per viure la més pregona experiència del Déu viu.

D’aquesta manera l’Orde del Carmel serà l’únic  Orde de l’Església que tindrà arrels veterotestamentaris, l’esperit d’Elies perviurà en l’Església a través de l’Orde del Carmel, per un do de l’Esperit Sant.

Així com el profeta Elies va ser  transcendental per la pervivència del jahvisme en el poble d’Israel. De l’Orde del Carme sorgiran grans sants plens de zel pel Déu viu i seran transcendentals per la vida de l’Església: com santa Teresa de Jesús i san Joan de la Creu davant el repte que comportarà per a l’Església catòlica la Reforma protestant. Francesc Palau serà transcendental davant el repte del liberalisme.  Teresa de Lisieux com a resposta a l’ateisme i a la mort de Déu. Edith Stein i Titus Brandsma ho seran envers el nazisme.

El beat Francesc Palau, ja des de seva joventut experimentarà que sant Elies no és un personatge llegendari, sinó que sentirà la seva presència viva i paterna,  quan ell l’invoqui en el dubte existencial de quina era la voluntat de Déu sobre la seva vida.

El seu primer biògraf ens diu que per obtenir la llum de Déu per saber quin era el seu camí, farà una novena a sant Elies profeta. Aquest va correspondre a la seva confiança amb una gràcia especial, «en arribar l’últim dia, el cel va voler tranquil·litzar-lo, assenyalant-li l’Orde a la qual volia que pertanyés, i li va fer veure de manera molt diàfana, puig que sant Elies va estendre la seva capa i el cobrí. Amb tan visible senyal no va dubtar un moment i es va dirigir a la Muntanya desitjada a la ombra del Carmel».[26]

L’Esperit de Déu farà transcorre la vida del P. Palau pels mateixos camins que sant Elies. El portarà al desert, en l’oració i el silenci comprendrà els designis de Déu sobre l’Església i la societat, però a diferència d’Elies que portarà  a terme les amenaces de Déu (1Re, 19, 15-17; Sir 48, 6-7), el P. Palau evitarà que l’acusador dels nostres germans davant el tribunal de Déu (Ap 12,10-11), pugui ser escoltat, interposant per això la sang preciosa de Crist com a reparació dels pecats dels fills de l’Església, i implorarà que Déu mostri la seva infinita misericòrdia envers l’Església tan perseguida i immersa en una crisi interior tant greu. Alhora treballarà apostòlicament per revifar la fe i la recristianització dels pobles.  Sabrà molt de les nits fosques, però també Déu se li farà ben manifest concedint-li profundes experiències eclesiològiques amb característiques paternals i esponsalícies que ompliran el buit de la seva ànima.

En la cura que el P. Palau ha de tenir dels homes que fugin del món i s’acullin a les armes del Carmel, els ha de dir «que estan  sota la seva cura i protecció [del pare sant Elies], que el reconeguin pel seu General, que el superior general tingui el títol de secretari del General, que demanin que Déu els doni l’esperit fort del Profeta» (MR 8, 30).

Considerarà que els carmelites son «la família d’Elies» (Ct. 77,2). L’Orde del Carmel és l’Orde del gran profeta Elies (MR 8,29). Íntimament unit a la missió de l’Orde del Carme està el paper d’Elies en els últims temps. És notable la insistència que Elies «és l’home que la providència ha preparat pel dia de la restauració, un home que representa l’Església, el Moisès de la llei de la gràcia i anirà acompanyat d’un Orde d’apòstols o d’un apostolat, i amb ell retituet omnia, restituirà l’Església al seu primitiu fervor».[27]

Segons el 1er. Llibre dels Reis, l’Esperit de Déu portà el profeta Elies a denunciar al rei Acab la injustícia que ell havia permès que es cometés contra Nabot. Serà precisament quan el rei Acab anirà a prendre possessió de la vinya, o sigui quan es farà totalment corresponsable del vessament de sang innocent, quan Elies li retraurà en nom de Déu la injustícia comesa i les conseqüències que se’n derivaran (1Re 21, 18-24).

El rei Acab sabia perfectament que l’exercici de la potestat de la monarquia hebrea estava limitada per la Llei de Déu (Ez 46,18), i per tant havia actuat en matèria greu fent el que era contrari el voler de Déu. Per això sabrà reconèixer la veracitat de les paraules que Elies li dirà en nom de Déu: «T’he vingut a trobar perquè t’has llançat a fer el mal que ofèn el Senyor. Per això jo faré caure la desgràcia damunt teu: escombraré tota la teva descendència, exterminaré de la casa d’Acab tots els homes que viuen a Israel, tant els infants com els adults» (1Re 21, 20-21). El càstig no recau sols sobre ell i la seva esposa que havia estat l’instigadora del crim comès contra Nabot, sinó que afecta a tot el poble (cf. 2Sa 24, 1-25).

Si Natan i Elies foren enviats per Déu a denunciar la injustícia que cometien els reis. Altres profetes posteriors com  Isaïes, Amós, Jeremies, Miquees…, se sentiran cridats per Déu a exhortar els israelites perquè compleixin les exigències de l’Aliança, i siguin conscients de la dimensió moral i religiosa de la injustícia. El que en les altres nacions podien percebre com una violació de les regles o costums, a Israel es convertia en un ultratge  a la santedat de Déu.[28] Perquè Ell és el garant de la vida del pobre, de l’orfe i de la viuda, i tot aquell qui no és just l’ofèn i Ell detesta tots els qui comenten injustícies (cf. Dt 25, 16). Els profetes no deixaren d’exhortar constantment al poble d’Israel a «practicar el dret i la justícia» (Os 10,12; Jr 3ss), ja que si no s’instaurava la justícia en tot el seu territori serien destruïts. Amb les injustícies el poble d’Israel trencava l’Aliança amb Déu i s’atreia sobre seu tots els desastres predits pels llibres de la Llei (Dt 28,15-57;Lv 26, 14-39), d’aquests càstig no era responsable Jahvè sinó únicament el poble prevaricador.[29]

La no acceptació de la injustícia, denunciar-la i lluitar contra ella, és una dimensió profètica present en els nostres sants carmelites. Santa Teresa de Jesús denunciarà al rei Felip II les greus injustícies que es cometien contra el P. Gracián i sant Joan de la Creu i li demanarà que intervingui, tot dient-li: «si la vostra Majestat no hi posa remei, no sé en què acabarà tot, perquè no tenim a ningú més aquí a la terra» (Ct. 206,10).

Sant Joan de la Creu, que no volia que es tingués en compte el mal que li podien fer contra ell, la seva  dolcesa es convertia en forta denúncia  per parlar de l’opressió i la negligència que alguns directors espirituals exercien contra les seves dirigides (Ll 3, 27-29). Sta. Magdalena de Pazzi  en les cartes que escrivia als cardenals de la Cúria Romana, tot denunciant la seva conducta procurava portar-los a la conversió: «Hi ha en l’Església una justícia plena d’injustícia. Sols se li dóna importància a les coses que redunden en honor de les criatures i les que redunden en honor de Déu es fa com si no existissin sota excusa de misericòrdia, aquesta misericòrdia és immisericòrdia i porta a les ànimes al precipici de l’infern».[30]

El beat Francesc Palau també viurà intensament aquesta dimensió profètica-eliana, i en ell es concretarà sobretot en lluitar perquè els qui tenen autoritat sigui civil o eclesial jutgin amb justícia i aquesta regni en les decisions dels tribunals.

Ell que va viure intensament com els pecats dels fills de l’Església posen en perill la mateixa pervivència de l’Església catòlica a Espanya.  I un dels pecats que poden comprometre seriosament la vida dels pobles i de l’Església en un lloc determinat, tal com Déu ens ho revela per mitjà dels profetes, és precisament les injustícies comeses contra els pobres, contra els fills de l’Església que amb lleialtat la serveixen, i més si és feta contra un sacerdot que és el ungit del Senyor (1Sa 24,7). Aquestes faltes greus clamen a Déu i el clam del pobre arriba a la seva presència. Però aquestes injustícies tenen un agreujant si són comeses o permeses pel bisbe, ja que ell té una responsabilitat més gran d’obrar sempre amb justícia, per ser la màxima representació de Crist en una diòcesi i ha de transparentar-lo en l’actuar. A més el bisbe  representa el poble davant de Déu, i en celebrar l’Eucaristia essent responsable  d’una greu injustícia, s’atrau no sols la seva pròpia desgràcia (1Co 11,27) sinó també sobre la diòcesi que ell representa davant de Déu (2Sa 24, 1-25).

Per això, el beat Francesc Palau no permetrà que cometin cap injustícia contra ell.  Al llarg de tota la seva vida mai deixarà de donar llum perquè els seus superiors civils o eclesiàstics el jutgin justament, alhora els recordarà les bases sobre les quals s’ha d’exercir justícia envers els ciutadans en els tribunals civils i els fidels catòlics en els tribunals eclesiàstics. Si després d’exhortar-los no aconsegueix que deixin de ser injustos amb ell, recorrerà als tribunals tant civils com eclesiàstics perquè jutgin la seva causa. Mai deixarà una sola causa fins que s’aclareixi  la veritat de la seva innocència, malgrat que això li ocasioni grans despeses materials. Li diu a Joana Gratias «Jo he tingut moltes despeses en la causa que s’està seguint a Barcelona, la qual encara no està acabada, si bé el jutge ha decretat que no hi ha delicte; però ens ha ocasionat moltes despeses» (Ct. 156, 4).

Li dirà al Capità General  que el va desterrar a Eivissa: «Déu és legislador de legisladors […] al seu poder estan subjectes  tots els poders i a la seva autoritat totes les autoritats. La legislació humana, sigui eclesiàstica sigui civil, no és més que una explicitació, una extensió i el desenvolupament de la divina, i la que no tingui aquest caràcter no és legislació, sinó l’abús i la usurpació del poder. Tota llei humana que, pròxima o remotament, no està basada, no vingui o es  refereixi a la divina no pot constituir ordre, i molt menys si s’oposa o li és contraria i poc conforme. Aquestes lleis no són bases, sinó mines promptes sempre a esclatar i a enarborar l’edifici social que sobre elles es pretengui edificar» (EVV III, 46, 6-8).

El P. Palau estimava amb amor filial els bisbes, els tenia en gran reverència, defenia públicament la seva potestat quan era usurpada pel poder civil, els obeïa, «regint-se per les instruccions que de viva veu i oficialment li comunicaven» (Ct.  145, 5).

Fins i tot les ordres del bisbe eren més importants que les exigències interiors, refusarà exercir l’exorcistat, si no té el permís del seu Ordinari, en els diàlegs interiors amb l’Església, la seva estimada, ho deixa ben manifest: «Reina meva, no m’afligeixis més. Tu ho saps: el Bisbe, que representa per a mi la teva autoritat i a qui jo he d’obeir, m’ha insinuat que no era la seva voluntat presentar les teves armes i la teva senyera en públic, això és, fora de l’església o temple. […] No t’enutgis, Estimada meva. Jo no et conec sinó en el  Bisbe; he d’obeir-lo. Em recrimines per això? [Li respon l’Església], no és el teu deure, has d’obeir» (MR 5,2).

Però, per l’altra part, el P. Palau recordarà als bisbes que el condemnaran injustament que  tenen l’obligació d’exercir la seva autoritat segons les lleis de l’Església, imbuïts de caritat pastoral. Quan alguns bisbes no actuaven així, ell se sentirà cridat a exercir envers ells el precepte evangèlic: «Si el teu germà et fa una ofensa vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no t’escolta, digues-lo a la comunitat reunida» (Mt 18, 15-17).

Quan el bisbe de Lleida, Mons. Marià Puigllat, li va treure sense motiu les llicències de predicar a la seva diòcesi, el primer que farà el P. Palau és  aclarir els fets: «Deixeble en l’escola de la meva seràfica doctora Santa Teresa de Jesús, si bé no m’és lícit excusar-me quan em culpin, però en aquestes circumstàncies V. S. I. em permetrà aclarir els fets per jutjar-me segons la veracitat dels mateixos» (Ct. 91,2). Li demana que li comuniqui en què ha actuat malament, perquè així es pugui corregir.

Però aquest bisbe, vinculava la seva conducta envers el P. Palau no segons la justícia sinó en el desig de no desplaure a un altre bisbe que havia regit la seu lleidatana. Aquest era Mons. Pedro Cirilo Uriz, que no podia veure el P. Palau, perquè aquest li havia escrit unes cartes que ell considerà ofensiva, perquè el P. Palau li demanava que tractés amb caritat pastoral a una petita comunitat de dones per ell fundades, que aquest bisbe les havia denunciat al governador civil, que havia dissolt la comunitat. Per això Mons. Uriz quan es va assabentar de l’activitat apostòlica del P. Palau a Lleida, va escriure el bisbe Puigllat una carta molt negativa contra ell.

Mons. Puigllat per comptes de parlar amb el P. Palau i dir-li en què havia actuat malament, emetrà contra ell una censura eclesiàstica per la qual el privava de totes les funcions del ministeri i a més el desterrava  de la seva casa i del seu país natal (Cf. 128,1).

El P. Palau després de reflexionar-ho molt, d’encomanar-ho a la pregària i de consultar-ho llargament «amb homes de ciència, de pes, de virtut, i pèrits en lleis» (Ct. 128, 11) escriurà  el bisbe de la seva diòcesis nadiua, i li dirà:

Aquesta censura, essent un cop de mort a la meva vida política, estant jo obligat en consciència a defensar-la, en el cas que aquesta censura existeixi, protesto, i apel·lo contra ella nul·litat, […] És imposada a una persona que no ha estat escoltada e indefensa, i sense més proves que aquesta, totes les lleis divines i humanes, eclesiàstiques i civils les anul·len. […] Ilm. Sr. l’hi escric aquesta no precisament com un súbdit el seu prelat i superior, sinó com a teòleg a un doctor en teologia, com és el bisbe.  […] Creu que, com a bisbe, està revestit d’autoritat per jutjar i condemnar a cap dels seus súbdits, independentment de l’ordre establert en el dret canònic i civil per les lleis de la caritat i de la justícia? […] Ja que tranquil·lament m’ha condemnat indefens, he de suposar que es creu en la facultat de fer-ho. Doncs bé, com a teòleg, jo li nego un poder que no sols no li ha donat l’Esperit Sant, sinó que  per l’oracle dels Sants Pares i els Doctors de l’Església li neguen. I jo no sols li nego sinó que protesto contra els principis i doctrines sobre les que intenti recolzar-se. Un poder absolut, lliure, independent de les formalitats que consignen les lleis per jutjar, condemnar i sentenciar els súbdits de l’Església catòlica, no es pot sostenir sinó sota aquestes […] reprovades bases: «la voluntat del Bisbe és llei suprema contra la que no hi ha apel·lació, és regla segura de vida i de disciplina eclesiàstica etc. etc. etc». […] Si S.S.I. creu que ha procedit recta i justament condemnant a penes duríssimes a un indefens, no sols demano la revocació de la censura, la reparació de l’honor i protesto contra els principis i doctrines en què es fonamenti aquesta jurisdicció, sinó que, com eclesiàstic, apel·lo al tribunal de la fe, a Tarragona al metropolità, a Madrid al suprem de justícia, i a Roma al de Propaganda Fide, ja que com a missioner apostòlic pertanyo a aquesta Congregació. […] Un home no té poder de jutjar un altre home sinó seguint l’ordre establer en els dos Drets  per les lleis de la caritat i de la justícia.» (Ct. 128, 3-7).

Li posarà a aquest bisbe un dia límit per donar-li una contestació, en no fer-ho presentarà una demanda contra ell al Tribunal metropolità de Tarragona. Per aquest motiu elaborarà un escrit titulat Vindicación del derecho canónico contra una censura eclesiàstica improcedente (1868), on inclourà sentències de l’Evangeli; dels Sants Pares com Agustí, Ambròs,  Jeroni;  Papes com Nicolàs, Fèlix, Marcel, Dàmas, Eleuteri, Calist, Cornel·li, Melquiades, Adrià, Telesfor, Zósim, Hilari, Gregori;  Concilis com el de Calcedònia i Laterà.  D’aquesta manera el P. Palau, defensarà el Dret Canònic de l’Església, a més intentarà fer conscient el seu interlocutor de les conseqüències que poden tenir condemnes com les que ha proferit contra ell:

Llançar censures eclesiàstiques sense seguir en elles els tràmits fixats per les lleis, aquest fet és una predicació molt eloqüent que es fa sentir amb força en el cor dels pobles on es verifica i diu: 1º Que el dret canònic i les seves lleis ja han caigut en desús. 2º Que ha estat substituït pel judici infalible del bisbe i per la seva voluntat, com a llei suprema a la qual ens hem de rendir sense queixar-nos ni fer cap apel·lació. 3º  Els homes de talent i de ciència, persuadits que ha estat, és i serà  sempre una abominació condemnar a l’indefens, uns perden la fe i la confiança amb l’Església de Déu, atribuint falsament a tot el cos dels bisbes el que és falta d’un individu, i altres, més ferms per creure que ella és columna de veritat i model de justícia davant de totes les nacions, tenen necessitat d’estudis profunds per no perdre’s, i els dèbils i flacs perden la fe per estar mancats d’ells (Ct. 128, 9).

El  beat Francesc Palau amb aquesta acció  no sols defensarà a l’Església i a tots els fidels de judicis arbitraris, sinó la mateixa vida espiritual del bisbe, ja que essent una falta greu condemnar un innocent, pot condicionar tant la seva vida espiritual com la seva eternitat. Per això amb l’acció contundent del P. Palau de portar la seva acció al terreny de la llei i dels tribunals aconseguirà la rectificació d’aquest bisbe que li tornarà a donar llicències per poder celebrar a la diòcesi de Lleida. Aconseguint la seva rectificació l’ajudarà al bisbe Puigllat a preparar-se per l’eternitat, que tindria lloc poc temps després. Ja en l’eternitat aquest bisbe devia agrair la correcció fraterna que el P. Palau li havia fet, ja que l’havia alliberat de ser culpable davant del Senyor d’una injustícia reiterada contra un gran fill de l’Església.

Per la seva banda el beat Francesc Palau, en buscar la glòria de Déu, el bé de l’Església i la conversió  d’aquest bisbe, la seva vida no deixava de créixer en intimitat en el Senyor, ja que es comportava segons el seu cor i portava a terme els seus propòsits (Ac 13,22) i un és certament que «l’Església ha de ser columna de veritat i model de justícia davant de totes les nacions» (Ct. 128,9).

El beat Francesc Palau sabrà per pròpia experiència que no és una utopia que hi ha bisbes que lluiten perquè la justícia imperi en la societat i en l’Església, ell en va conèixer un, aquest fou Mons. Josep Costa i Borràs. Aquest serà el seu bisbe a Lleida i a  Barcelona i més tard seria arquebisbe de Tarragona. Aquest bisbe, fill de Vinaròs, doctor en dret canònic i civil, va experimentar en si mateix la injustícia de l’autoritat civil en diverses ocasions, però ell procurarà ser un pastor just. Quan li arribaren cartes difamatòries contra el P. Palau, ell li entregarà aquestes cartes i li demanarà que es defensi, i un cop reconeix la seva innocència, li donarà càrrecs de gran responsabilitat, com ser director espiritual del seminari de Barcelona. Quan l’Escola de la Virtut serà clausurada per l’autoritat civil, el bisbe Costa I Borràs cercarà la veritat de les acusacions que se l’imputen, a causa d’això rep una orde del govern que es presenti a Madrid, i allà el retindran impedint que retorni a la seva diòcesi i més tard serà confinat a Cartagena durant el bienni progressista (18543-56). Quan els moderats retornaren al poder, va pogué retornar a la seu de Barcelona, i en reparació, fou nomenat arquebisbe de Tarragona. Sempre i en tota ocasió defensarà la justícia i la veritat i intentarà influir perquè el P. Palau sigui alliberat del seu desterrament a l’illa d’Eivissa.

El bisbe Costa i Borràs com el  P. Palau encarnaran la passió per la justícia característic dels grans profetes d’Israel. Aquests pel P. Palau estaran representats pel profeta Elies. Escriu el P. Román Llamas:

En tota la trajectòria del P. Palau crida l’atenció la gran fe i l’amor que va mantenir sempre al seu Pare sant Elies, i la fidelitat a la devoció al sant Profeta de foc, gran inspirador i nodridor de la seva vida religiosa, anacoreta, contemplativa i apostòlica. […] En ell s’inspirà per viure el seu zel incansable per la glòria de l’Església tant en la vida contemplativa com en la activitat apostòlica.[31]

Sant Elies estarà present en la vida del P. Palau des del discerniment de la seva vocació al Carmel fins a la seva agonia. Ja que en ella invocarà el profeta Elies, junt amb els altres patrons del Carmel. «Sants Àngels, pregueu per mi, és temps de lluitar amb mi, sant Josep, sant Elies, Verge Santíssima! Poseu fre i aquieteu a Belcebú».

En invocar-lo en la seva última malaltia, poc abans de morir, ens mostra com «la devoció a sant Elies va anar tenint cada dia més força i més importància en la seva vida, i va voler que l’acompanyés d’una manera especial en els últims moments de la seva existència».[32]

Així com sant Elies, segons l’Escriptura, fou arrabassat per un carro de foc, el beat Francesc Palau morirà en la pau dels sants, i podrà deixar en herència el doble esperit de sant Elies a les seves filles, la vida contemplativa unida a l’activitat apostòlica.

Després de la seva mort molts dels qui l’elogiaren destacaren com a característic seu l’esperit elià. En aquests elogis es troben expressions com les següents: «com un altre Elies», «forjat en els mateixos motlles d’Elies», «aquest segon Elies nostre Pare», «forjat segons l’esperit de l’evangeli i caldejat en les flames del foc d’Elies», «bon deixeble d’Elies»; «digne fill del gran profeta Elies», «dotat del doble esperit d’Elies».[33]

El P. Román Llamas que ha estudiat el tema elià en el beat Francesc Palau, conclou que «el P. Palau forjà la seva ferma personalitat i la seva heroica santedat en una  creixent i sincera devoció al profeta Elies, inspirant-se en les tradicions carmelitanes, en les que el profeta pel zel de la glòria de Déu ocupa un lloc destacat i té un paper preferent, i en aquell temps, tant en la seva persona com en la seva missió».[34]

4.5. Santa Teresa de Jesús,  Mare, Mestra

El beat Francesc Palau en ingressar en el Carmel Teresià, rebrà no sols l’enriquiment del carisma del Carmel aportat per santa Teresa de Jesús, sinó la seva mateixa persona. Ella serà la seva «Santa Mare» del qual se sent fill. Aquesta dimensió de maternitat espiritual de la fundadora del Carmel Teresià fou molt important per a ell. Aquesta dimensió l’haurà de viure amb una major intensitat i profunditat, en no tenir germans de comunitat amb qui compartir el carisma. Ella li haurà de fer de mare i de germana. Ella és «la seva paisana» quan viu exiliat en terres franceses. És la seva «Mestra i Doctora de l’Església» de qui procurarà ser un bon deixeble. Ella és la «gran intercessora», la «Restauradora del Carmel». Quan contempla ple d’enyorança l’Església celestial la contempla com a serafí, en el màxim grau de gloria que poden assolir els sants, els qui en vida varen consumar el matrimoni espiritual, participant així del misteri gran entre Crist i l’Església (Ef 5, 32).

Quan ell viurà en pròpia carn els estralls de l’anticlericalisme lliberal, no serà un simple espectador, sinó que tindrà un dolor similar a Teresa de Jesús, davant dels «mals de França», la seva reacció és semblant, aplicar el remei de l’oració i el sacrifici, i contagiar a altres persones aquests mateixos propòsits. Per a ell l’exemple de la seva «Santa Mare» serà una llum en la nit. Quan  l’Església està afectada per tot tipus de desgràcies, el recurs per aconseguir que es canviï aquesta situació, és la pregària acompanyada del sacrifici.

Està convençut que santa Teresa amb les seves pregàries aconseguí de Déu la conservació de la fe catòlica a Espanya (Lu III, 29), i va ser sant Josep qui li va ensenyar el maneig de les armes espirituals (Lu IV, 28). Aquesta mateixa idea persistirà en ell fins el final de la seva vida. Escriurà en El Ermitaño, «Aquest Serafí encarnat va detenir darrera dels Pirineus en el S. XVI, amb la seva intercessió el luteranisme» (ELH, 68, 17.2.1870)

És constant en els seus escrits donar-li el títol de «Doctora de l’Església», «Seràfica Doctora» participant així i promovent alhora el que Pau VI reconeixerà oficialment l’any 1970. Ell se sent «deixeble en l’escola de la meva seràfica doctora santa Teresa de Jesús» (Ct. 91,2). La proposa com a model de vida contemplativa a la seva dirigida (Ct. 80,2). Predicarà novenes en honor a santa Teresa, amb l’intent de solemnitzar la seva festa i contagiar als altres l’amor que ell sentia per la seva «Santa Mare».

L’any 1865 publicarà l’àlbum religiós L’Església de Déu, figurada per l’Esperit Sant en els llibres Sagrats, parla de santa Teresa amb un extraordinari amor:

Estant la meva seràfica santa Teresa de Jesús, en els últims moments de la seva vida, exclamava amb gran confiança ‘sóc filla de l’Església’ i aquesta tendra i dolça Mare va obrir els seus braços, va rebre en el seu si aquesta filla que tan fidel li va ser en aquesta vida de misèries, i en aquesta abraçada va trobar aquest serafí humanat l’etern repòs de que ara gaudeix en el cel. ¡Quan dolç, quan agradable i delectós ha de ser el repòs en els braços d’una Mare  verge, i tan pura com és l’Església triomfant» (Igl. Full a part 8).

Quan descriurà els fonaments de l’Església no sols hi inclourà els sants apòstols, sinó els homes i dones santes que en el curs de la història han sostingut l’Església en els moments difícils entre ells està santa Teresa de Jesús (Igl 8, 3).

En aquest llibre, L’Església de Déu, figurada per l’Esperit Sant en els llibres Sagrats, quan parla dels nou graus de glòria, que segons els dons, les gràcies i grau de perfecció en virtut tenen cadascun dels salvats, Santa Teresa de Jesús està en el novè grau de perfecció de glòria, que inclou la perfecció de tots els altres:

Els serafins tenen a la glòria l’amor de caritat en un grau elevadíssim, com també les ànimes que constitueixen  cor i jerarquia amb aquests esperits sublims. Aquest cor són intel·ligències clarificades per la ciència i saviesa de Déu, i enceses en el foc de la caritat, ocupades en els interessos i bé general de l’Església i de l’univers. A aquest cor pertany el serafí encarnat san Francesc d’Assís […]; aquí està la nostra santa mare Teresa de Jesús, el seu cor va ser traspassat per un altre Serafí, amb un dard encès de foc; aquí hi ha les ànimes, que en aquesta vida mortal, cooperant a la gràcia, i als dons de l’Esperit Sant, van contraure aquell Matrimoni espiritual, del qual diu l’Apòstol: “aquest sagrament és gran i ho és entre Crist i la seva Església” [Ef 5, 32]» (Igl 16,4).

  1. El carmelitanisme i teresianisme de la seva obra fundacional

L’experiència espiritual del novembre de 1860 en l’església-catedral de Ciutadella, és l’inici de la seva missió com a fundador en l’Església, amb fundacions que romanguin a través del temps. Totes les experiències comunitàries anteriors havien fracassat fins el punt, que desterrat a Eivissa, des del més profund dolor dirà a la seva dirigida Joana Gratias: «Déu no ha aprovat que sortissin del meu esperit comunitats religioses» (Ct. 19, 5).

En canvi després de l’experiència de Ciutadella, tot canvia, la seva vida comença a tenir sentit per a ell i a ser fecunda. Sent llavors la presència de santa Teresa: «Jo ho he encomanat molt a Déu i, estudiant certs incidents de la meva vocació a l’Orde de Santa Teresa, crec que em cridà a aquest Orde per aquesta obra» (Ct. 93,4). Quan Déu vol que surtin del seu esperit  comunitats religioses,  aquestes portaran l’empremta del carisma de santa Teresa i l’enriquiment de la seva experiència eclesial.

El P. Palau el 1863 es retirarà a l’illot d’Es Vedrà, per redactar les Regles[35] per les comunitats femenines que es van forjant entorn d’ell. Aquestes estaran impregnades de teresianisme.

Davant de la insistència de la seva dirigida Joana Gratias, perquè fundés convents de vida purament contemplativa, després de meditar-ho molt  en l’oració, no ho accepta i li contesta: «Filla meva, ja t’he insinuat altres vegades que instal·lar els convents de vida purament contemplativa sense unió amb l’activa no és per a mi voluntat de Déu. […] Quan a establir un convent de carmelites amb totes les seves Regles, si és possible, es farà, i si no, ja es fundi o no  portarem endavant les obres de caritat» (Ct. 94, 3-4).

És important el paper de Joana Gratias, en objectar al P. Palau l’orientació que vol donar  a les noves fundacions. Gràcies a ella podem veure com el P. Palau en l’oració va descobrint cada cop més quina és la voluntat de Déu i un cop la descobreix res el farà torçar, i  es refermarà en la voluntat de fundar una nova forma de congregacions carmelites, diverses de les carmelites descalces de vida purament contemplativa, ja que aquestes inclouran la vida activa.

És voluntat de Déu que es formi una societat u orde religiós que reuneixi en si tota la perfecció que hi ha en les Regles donades per Albert patriarca de Jerusalem al Carmel, i reformades per nostra mare Teresa de Jesús, i és voluntat de Déu, de la santa i dels homes que s’uneixi a la perfecció de la vida contemplativa l’acció de l’ensenyança, dividint una cosa de l’altre i unint-les quan així ho exigeixin les necessitats de l’Església. Dic que és voluntat de Déu i dels homes, perquè han ordenat que els ordes de vida contemplativa han de dedicar-se a ensenyar, sota pena d’abolició. És voluntat de Déu perquè els bisbes han reconegut aquests lleis i les manen observar (Ct. 92,2).

Un mes més tard, el dia de l’Assumpció de 1863, es reafirmarà de nou en aquest projecte fundacional:

Jo estic en el projecte que  et vaig parlar en les anteriors [cartes], que és fundar un convent de Santa Teresa amb tota la perfecció de les seves Regles, afegint-hi un col·legi independent amb els seus respectius exercicis i Regles particulars, separant i unint  aquestes dues coses en temps oportuns, i unint-hi la vida contemplativa, resultant la mixta que és la més perfecta. La unió del col·legi als convents de vida contemplativa no és més que la formació dels convents de Santa Teresa, segons les prescripcions de les lleis vigents de la nació» (Ct. 93,2).

Vol afermar l’esperit de santa Teresa de Jesús, per això ho deixarà reflectit en la Regla que escriu per a les noves fundacions  1863:

L’objectiu d’aquestes regles no és altre que salvar tot allò que té de perfecte la vida contemplativa, afegint-hi a ella, i com a fruit, la vida activa; per tant, en tots els exercicis ordenats per elles han d’atendre aquest fi. Per la vida contemplativa s’observaran totes les regles donades per nostra Santa Mare Teresa de Jesús, en quan siguin compatibles amb les que aquí estan consignades (Leg. II, 15-16).

Les obres de beneficència seran les de l’ensenyament i la cura dels malalts, i en aquestes mateixes Regles, disposa que «les sales de (ensenyança s’anomenaran) Santa Teresa per les grans» (Leg. II, 36).

El primer col·legi que funda a Ciutadella, porta el nom de Santa Teresa, i vol que tingui la mateixa titular el que pensa obrir a Eivissa. «S’anomenarà el convent d’allí (Ciutadella) i el d’Eivissa sota el títol de col·legi de Santa Teresa» (Ct. 97,1).

Les Regles(1862-1866) donades als Germans ermitans de sant Honorat, que es dedicaven a la vida activa, els posa exemples de diversos sants, entre ells, santa Teresa per la seva dimensió contemplativa. «Dels fills del Mont Carmel, que són Marta i Maria o sigui acció i contemplació, representats en Moisès i  Josuè, en Elies i el Baptista, nostra mare santa Teresa de Jesús, sant Joan de Déu, sant Vicenç de Paül i sant Ignasi, els quals s’uneixen per la nova família i regeneració espiritual, prenent l’escut i l’empara de la Mare del Fill de Déu, del Carme» (Leg. III, 2ª part).

La dimensió carmelitana i teresiana es pot veure reflectida  en la portada dels Estatuts de 1867, on figura l’escut del Carmel Descalç amb els emblemes: l’espasa d’Elies, el bonet de doctora de santa Teresa de Jesús a l’esquerra, el cor transverberat i la creu patriarcal a la dreta.

De retorn a Espanya, en la solitud d’Es Vedrà, redacta uns nous estatuts, que recullen el millor de les lleis anteriors, i que titula Estatuts pels germans de la caritat terciaris de l’Orde del Carme, 1987, a la portada figura l’escut del Carmel.

Si en la legislació de 1863 té una preponderància el record de santa Teresa de Jesús, els posteriors textos legislatius posaran l’accent en el carmelitanisme que vol que tinguin les seves fundacions. Les Regles i Constitucions de 1872, el seu testament legislatiu, col·loca en primer lloc la Regla de Sant Albert  i les Constitucions s’inicien: «El fi principal de l’Orde del Carme és l’oració contínua i la meditació de les veritats eternes. […] La caritat amb el pròxim és el fi secundari, que pot i ha d’exercir-se, no en perjudici sinó en profit del fi principal» (Leg. IV,1)

Les  congregacions per ell fundades reflectiran amb el nom la doble dimensió carmelitana  teresiana. Aquestes s’anomenaran Germanes terciàries de la Verge del Carme de santa Teresa de Jesús.

En la seva última malaltia posarà sota la protecció de la Verge Maria la seva obra fundacional i voldrà que els seus fills i filles també s’acullin a la seva protecció.

Quan el P. Palau  es disposarà beneir els seus fills i filles espirituals, santa Teresa se li farà present com si ella també volés beneir aquelles noves fundacions, que participaven de l’esperit que Déu li havia concedit.  «Estan tota la comunitat en l’habitació, ens va dir agenolleu-vos que us beneiré: va aixecar el seu braç dret i beneint-nos va dir ¡Teresa, ara és l’hora…!». D’aquesta manera amb gran pau i dolcesa «apartà els seus ulls d’aquests ulls terrenals per fixar-los en el cel».

  1. Llaços de germanor amb els pares i mares carmelites descalços

 Formar part de l’Orde del Carmel Teresià, li concedia al P. Palau no sols de participar de la maternitat espiritual de santa Teresa de Jesús, sinó també de la relació fraternal amb els pares i mares carmelites descalços.

Quan la revolució li cremarà el convent, i les successives legislacions estaran encaminades a prohibir el retorn a la vida comunitària fins a la seva supressió, no per això deixarà de tenir contacte amb els seus germans carmelites descalços, en particular amb els seus superiors.

Un cop aconsegueix sortir viu de la persecució que es va desencadenar contra els religiosos, escriurà als seus superiors per conèixer com ha d’orientar la seva vida, aquests l’aconsellen que s’ordeni, i ell obeeix.

Els anys següents organitza missions populars amb un altre carmelita, el P. Bonaventura de Sant Antoni, i junt amb ell rebrà el títol de Missioner Apostòlic per Catalunya.[36]

Anys més tard, predicarà missions als voltants de Barcelona, ho farà en algunes ocasions amb el P. Ramon Ferrer, carmelita exclaustrat com ell.

Quan necessitarà una gràcia de la Santa Seu, un discerniment de la seva missió d’exorcista, ho exposarà al Procurador general de l’Orde a Roma, el P. Pasqual de Jesús Maria. Aquest li concedirà patent per ser director dels terciaris i terciàries d’Espanya.

En l’hora suprema de la seva mort, serà el carmelita descalç Joan Nogués, capellà de les carmelites descalces de Tarragona, qui l’assistirà espiritualment i li administrarà per última vegada el sagrament de la penitència i  la unció dels malalts. Serà ell el qui el succeirà en la direcció de les congregacions fundades pel P. Palau.

Les carmelites descalces, no patiran unes lleis tan dràstiques com la rama masculina que fou suprimida per ordre governamental junt amb la major part de les ordes masculines, sinó que  elles i les altres ordes contemplatives femenines, se’ls prohibirà rebre novícies perquè es vagin extingint lentament.

El P. Palau durant al seva vida mantindrà contacte amb les carmelites descalces, les quals anomenarà amb sentit de germanor «nostres monges carmelites descalces». Aquestes es portaran amb ell com a veritables germanes. De forma particular quan va tenir lloc la supressió de l’Escola de la Virtut, per haver-li imputat falsament la participació en una vaga a Barcelona. Les mares carmelites descalces d’aquesta ciutat acolliran en el seu convent els objectes religiosos de l’Escola, entre ells es trobava l’estendard de la Verge de les Virtuts, que més tard es farà portar a Eivissa i per acollir-la dignament i li construirà el primer santuari marià de l’illa.

La primera carta que va rebre en el seu desterrament serà de la  priora de les carmelites descalces de Barcelona, la M. Joaquima Fivaller (Ct. 18,7). Ella serà la seva consellera i la seva mediadora en els inicis fundacionals de les congregacions per ell fundades.

També el P. Palau ajudarà espiritualment a les carmelites descalces. Per la carta que escriu al bisbe de Lleida Mons. Puigllat, es desprèn que fou confessor extraordinari de les carmelites descalces de Lleida, «V. S. I. m’autoritzà de viva veu per ser confessor extraordinari de les nostres monges descalces (sóc descalç carmelita» (Ct. 110,4). Els predicarà novenes per la festivitat de santa Teresa de Jesús, per ajudar-les a créixer en l’amor a la «Santa Mare» i a conèixer millor la seva doctrina. Tenim constància que predicà aquesta novena el 1857 i 1860 a les carmelites descalces de Palma de Mallorca i el 1868 la predicarà a les carmelites descalces de Tarragona (Ct. 128,12).

Perquè pugui fer aquest servei a les carmelites descalces, procurarà posar de la seva part tot allò que pugui. Escriurà a Joana Gratias «van tan malament els vapors, que he d’anar quan pugui, perquè el 15 d’octubre he d’estar a Palma per la novena de santa Teresa» (Ct. 50,2). En una altra carta dirà: «Em vaig comprometre a fer la novena de santa Teresa, i no puc fiar-me d’esperar massa, tement que algun incident per mar m’impedeixi el meu retorn» (Ct. 51, 2).

Va poder complir a temps el seu compromís amb les mares carmelites descalces  de Palma, i molt possiblement que es va encomanar a les seves oracions, perquè Déu li concedís conèixer quin ús havia de fer de la llibertat que se li havia concedit. Ell no deixarà de pregar per aquesta intenció i demanarà a altres persones que també ho facin. Ja feia dies que ho havia demanat a la seva dirigida Joana Gratias que «l’encomanés molt a Déu i a la seva Santíssima Mare» (Ct. 48,3).

Les mares carmelites descalces de Palma, no podien deixar d’agrair la sol·licitud del Pare Palau predicant-los-hi la novena de santa Teresa. Més tenint en compte que en aquelles illes va estar confinat durant sis anys, i  retornarà de nou per atendre-les a elles. Per tot això, possiblement amb molt d’interès varen demanar a Déu que li fes conèixer al P. Palau la seva voluntat.

Les seves poderoses pregàries degueren contribuir, que al cap de pocs dies, Déu se li manifestés molt més del que ell podia desitjar i esperar. Aquesta manifestació de Déu va tenir lloc a l’església-catedral de Ciutadella, mentre ell es preparava a donar la benedicció final a la novena que havia predicar a primers de  novembre. Sent que el seu esperit és transportat davant del tron de Déu, que li demana que beneeixi a una jove bellíssima, que figurava l’Església i li diu: «Aquesta és la meva Filla molt estimada. En ella tinc les meves complaences, dóna-li la meva benedicció. […]  Arribada l’hora de la funció, mentre pujava a la trona, vaig escoltar la veu del Pare que em deia: beneeix a la meva estimada Filla i a la teva Filla» (MR II, 2).

La llum que rebrà de Déu superava tot el que podia haver desitjat, trobarà la seva «cosa estimada» en l’Església, amb qui podrà establir relacions paternals i esponsalícies.

Per aquests dies escriurà, a Gabriel Brunet, un dels seus deixebles i li farà partícip del goig que inunda la seva ànima:  «Per a mi aquests últims dies a Palma i a Ciutadella són i seran memorables, perquè el Senyor s’ha dignat fixar-me de forma segura el meu camí, la meva marxa i la meva missió. El Senyor m’ha concedit en l’església catedral d’aquesta el què feia 14 anys, que li demanava amb moltes llàgrimes, grans instàncies i amb el clamor del meu esperit. I era conèixer la meva missió. Déu en això se m’ha manifestat obertament» (Ct. 57, 2).

Hi ha un abans i un després en la seva vida, després de l’experiència mística en l’església-catedral de Ciutadella, les pregàries de les seves germanes carmelites descalces, col·laboraren certament a que fos una realitat. D’aquesta manera en elles s’acomplia amb gran plenitud el carisma del carmel teresià: el de pregar que  Déu concedeixi sants i savis sacerdots que serveixin l’Església. I certament que un d’aquests sacerdots serà el beat Francesc Palau, i aquesta gràcia de Ciutadella l’estimularà a servir amb major ardor a l’Església, la seva estimada filla i esposa.

Al cap de pocs dies de l’experiència mística de Ciutadella, el 20 de novembre, els ermitans de sant Honorat de Randa (Mallorca) demanen unànimement per director el P. Palau. Uns mesos més tard, amb la bona disposició que tenia envers ell el bisbe de Menorca, D. Mateu Jaume, neix la congregació de les germanes Terciàries de la Verge del Carme de Santa Teresa, era el primer trimestre de 1861. Encara que aquesta fundació no tingués llavors forma jurídica  d’institut religiós,[37] amb el temps es convertiran en les fecundes congregacions de les carmelites missioneres i  carmelites missioneres teresianes.

En aquesta empresa fundacional, consultarà en diverses vegades a la M. Joaquima Fivaller, priora de les carmelites descalces de Barcelona, que era una persona influent en l’Orde, i en la vida política, ja que era filla del duc d’Almenara Alta i cosina d’Isabel II.

Diverses cartes del P. Palau fan referència a ella, on es pot veure el seu paper de consellera i mediadora en els inicis fundacionals de les congregacions fundades pel P. Palau. «Jo escric sobre la M. Joaquima al senyor bisbe […] El nostre General diu que el millor seria una fundació a Ciutadella, però això seria cosa no nostra» (Ct. 60,6). «He vist a la M. Joaquima. Ha escrit al seu germà, recomanant-te a ell» (Ct. 64,2). Es refereix a D. Joan Fivaller, Duc d’Almenara Alta, que residia a Ciutadella, i podia ajudar a Joana Gratias encarregada de les  fundacions de Menorca. En una altra carta dirà: «La M. Joaquima és de l’opinió que podria fer-se a Ciutadella. Tot depèn en aquest cas del Sr. Bisbe, i podent-li parlar amb tota franquesa i llibertat, tu, llavors si tens ocasió, pots insinuar-li» (Ct. 93,3).

Quan veurà clarament la voluntat de Déu que  ha de fundar una societat o orde religiosa que reuneixi en si la perfecció de les Regles de sant Albert i les de santa Teresa i alhora inclogui la vida de servei benèfic o l’ensenyança, demana l’ajut de la M. Joaquima Fivaller: «Jo aconsello a la M. Joaquima que cooperi en aquests intents que poden donar tant d’honor a Déu i el nostre Orde, i sobre això ens ocupem» (Ct. 92,4). En la següent carta ja sembla que ho ha aconseguit: «La M. Joaquima està decidida a servir en aquest objectiu» (Ct. 93,3).

També el beat Francesc Palau tindrà una bona relació amb les carmelites descalces de Tarragona, que el tenien en alta consideració. La M. Antònia de sant Fortià, priora de Tarragona en una carta escrita a les carmelites descalces d’Alba de Tormes, els diu: «Aquest P[are] N[ostre] i també fill de la S[anta] M[are], l’opinió que per aquí és té és de Sant; la vida, d’anacoreta i zelós predicador, com fill de N.P.S. Elies, amb qui espera predicar al seu costat, i convertir tot el món».[38]

En aquest temps, quan per les lleis governatives espanyoles intentaven treure el més pregon de la vocació de les carmelites descalces, o sigui  que deixessin la vida contemplativa per dedicar-se a les obres de beneficència, sota l’amenaça de ser suprimides, serà quan santa Teresa de Jesús es farà present al P. Palau, urgint-lo a la fundació d’unes congregacions de vida apostòlica, que assumissin tot l’esperit teresià, «la formació de convents de santa Teresa, segons les prescripcions de les lleis vigents de la nació» (Ct. 93, 2).

El P. Palau coneixia perfectament el drama del carmel descalç de Barcelona, que per escapar de la supressió;  ja el 1854 va haver de prestar serveis a la casa municipal de la Misericòrdia. Amb aquesta preocupació en la ment, desitja donar una via legal a les carmelites descalces, per evitar la seva supressió, d’això en parla en la introducció de les Regles de 1863.

Les lleis de la nació espanyola han imposat a totes les ordes religioses de vida contemplativa, sota pena de suspensió, l’obligació d’ocupar-se en obres de beneficència. Pel que toca a les nostres monges Carmelites Descalces, és impossible complir amb aquestes disposicions sense una modificació en les seves regles, en edificis, i en les persones; perquè donant-los les lleis de la nació un sentit que les seves pròpies no tenen i per consegüent una forma diversa, aquesta modificació en els nostres establiments, és radical i, per això mateix, s’han de modificar radicalment les seves lleis i regles. Aquesta modificació no ha de destruir el què de bo i de perfecte en la regla donada per la nostra Mare Santa Teresa de Jesús a les seves filles, perquè no està en la intenció dels nostres legisladors (Leg. II, 1)

Encara que el P. Palau tingui un gran desig d’ajudar a les carmelites descalces té un gran respecte per elles i la seva forma de vida, per això desisteix en aquesta intenció.

Aquesta modificació, en els nostres estatuts de dones, es tan difícil portar­-la a terme perquè pugui esdevenir una millora i no una relaxació o destrucció, crec que és més fàcil fundar-ho tot de nou, que variar cap cosa en els convents actualment existents, en raó que en ells no hi ha res a propòsit per a la vida mixta, ni persones, ni regles, ni edificis.

L’any anterior a la seva mort, el dia de sant Josep de 1871, fundarà a la ciutat de Tarragona una comunitat de germanes, que rebran un gran recolzament moral i espiritual de les carmelites descalces d’aquesta ciutat. «És tradició en la Congregació que les filles del P. Palau van vestir l’hàbit en el Carmel de Tarragona i allí acudia la mestra de novícies per instruir-se en la vida carmelitana».[39]

Posteriorment les carmelites descalces de Tarragona mostraran una gran generositat per a recolzar les fundacions del P. Palau fins i tot econòmicament.[40] Quan ell morirà el dia 20 de març de 1872 a Tarragona. El 22 de març, «les carmelites descalces de Tarragona, van fer un funeral pel seu etern descans. Cantat a veus soles per la comunitat de Religioses».[41]

  1. Fidelitat i fecunditat espiritual del beat Francesc Palau en el Carmel Teresià

 Quan el beat Francesc Palau sentí en el seu interior la crida a la vida religiosa, i després de fer la novena a sant Elies, va comprendre que Déu el volia al Carmel Descalç, amb gran agilitat va respondre a aquesta crida. També gràcies a la diligència que tingueren els superiors d’admetre’l, permetre-li l’ingrés al noviciat, i la comunitat de votar-lo positivament, va fer possible que quan esclatés la revolució que incendiaria el convent on ell vivia, fos ell ja profés amb vots solemnes, i per tant membre de ple dret en l’Orde del Carmel Descalç.

S’havia pres tant seriosament l’etapa de formació a la vida religiosa carmelitana, que l’Esperit Sant vesarà en abundància el carisma de l’Orde. El grau de correspondència per la seva part es veu reflectit en la decisió ferma amb què farà els vots religiosos, disposat a viure aquesta vocació fins a la mort al marge de tota circumstància humana. Aquesta opció lliure i conscient en resposta a la crida de Déu la voldrà sufocar la violència sagnant de la revolució però no ho aconseguirà, experimentarà com la Providència divina vetllava per la seva vida.

Esperant poder retornar a la vida comunitària, «em vaig conformar el millor que vaig poder a les regles de la meva professió religiosa» (VS 2, 12), ho farà alternant el servei com a diaca en la seva parròquia natal, i el recés en solitud en una cova a 2 km, del poble. El servei pastoral i el recés contemplatiu.

El retorn a la vida religiosa es farà  cada cop més impossible, les mesures contra els religiosos són cada cop més hostils, aquestes culminen en el decret que prohibeix els  religiosos el retorn als seus convents, vestir en públic l’hàbit religiós, i s’exigeix els ordenats «in sacris» a subjectar-se als Ordinaris (9 de març de 1836). En aquesta situació demanarà llum els seus superiors sobre el què ha de fer, aquests li aconsellen que s’ordeni. Ell obeeix i serà ordenat a Barbastre el 2 d’abril de 1836.

Té 25 anys, és sacerdot i religiós expulsat del seu convent a causa de la revolució i de les lleis antireligioses. Ell ha de viure la vocació de carmelita descalç en una situació extraordinària, per unes circumstàncies que ell no ha buscat ni ha provocat, sinó que s’hi ha trobat. En tota situació que la vida li depari  procurarà viure les exigències de la vocació carmelitana amb tota radicalitat, cercant sempre el bé de l’Església i de la societat.

Reconeixent que «l’acte més sublim i ardu i més important de beneficència és l’oració per les necessitats de l’Església» (Leg, II, 31), es lliurarà a oferir aquest servei eclesial amb una radicalitat que impressiona, segons ens ho testimonia l’opuscle Vida solitària. En el servei de la predicació sigui de paraula o per escrit repartirà amb generositat la veritat que ell descobreix en la solitud. Aquestes dues dimensions actiu-contemplatiu, impregnades d’espiritualitat carmelita-teresiana seran els dos eixos en els quals es mourà la seva vida.

Procurarà mantenir un contacte permanent amb els superiors de l’Orde al llarg de la seva vida. Obtindrà de la Congregació de Propaganda Fide, el títol de Missioner apostòlic, precisament a través de l’Orde a Roma.[42] En una carta a Joana Gratias, dirà referint-se al P. Juan Maldonado, Comissari apostòlic de la Congregació espanyola: «El General nostre diu que el millor seria una fundació a Ciutadella» (Ct. 60,6). A l’any 1863, quan ja comença a tirar endavant la seva obra fundacional, ell veu possible que pot aconseguir l’autorització a través dels superiors de l’Orde: «En quan a l’autorització, la idea és que s’ha de proposar al papa i ens proposem de fer-ho  per mitjà del nostre Comissari General a Roma» (Ct. 92, 4). Rebrà i enviarà cartes al P. Pascual de Jesús, a qui li exposarà com s’ha sentit cridat a l’exercici de l’exorcistat (Ct. 115).

A finals de 1866, el P. Palau viatja a Roma per entrevistar-se amb els superiors de l’Orde. Allí es trobarà amb el P. Pascual de Jesús Maria, Procurador General a Roma del Carmel Descalç espanyol, i li exposa els seus plans fundacionals. D’ell rep el nomenament de director dels terciaris carmelites dels dos sexes per Espanya. Les patents estan datades del 8 de gener de 1867. D’aquesta manera la seva obra fundacional s’agregarà a l’Orde, i així serà «cosa autoritzada». Serà conscient que la seva obra fundacional serà per donar molta «glòria al Carmel, d’això no n’hi ha cap dubte» (Ct. 93,3).

El P.  Palau va assimilar l’espiritualitat del Carmel i la va viure, és quelcom que es pot percebre fàcilment en els seus escrits, i aquest estudi n’és un testimoni de la mesura en que ell va viure totes les dimensions de la vocació carmelitana: la dimensió espiritual de la Regla de sant Albert, la dimensió mariana i eliana del Carmel, el teresianisme que configura tant la seva vida apostòlica com fundacional. La vocació carmelitana marca la seva persona i la seva acció, no sols en els fervors inicials sinó fins a la seva mort. «En tota la seva trajectòria emergeix sempre l’home de Déu que ha trobat amb lucidesa el seu camí, el seu lloc en el  complex context de la seva època, per camins, desconeguts, difícils, però segurs».[43]

El P. Palau se sent carmelita fins el més profund del seu ésser, sap que pertany a l’Orde del Carmel Descalç, i que ha de viure segons el seu esperit. Amb tot, ens podem preguntar si ell se sentia carmelita descalç, perquè no s’incorporarà a la vida conventual? Possiblement ell va tenir coneixement de la restauració de la vida conventual a França, en un lloc proper on ell vivia, promoguda per un navarrès, el P. Domingo de sant Josep. «La seva no incorporació si la va conèixer, és comprensible, puig que en aquesta època, sabem molt bé, que no veia clar el seu camí, i per les mil dificultats sorgides, el va portar a suspendre la tramitació per nacionalitzar-se a Franca».[44]

A Espanya existia el convent del Desert de les Palmes (Castellò), pels serveis que havien ofert els religiosos a favor dels empestats, no es va tancar a petició del poble. Amb tot no consta que podés admetre nous membres, i de fet no es va incorporar cap fins el 1875. Va tenir una altra oportunitat d’incorporació a la comunitat de Marquina (Biscaia), però aquesta comunitat es va fundar per iniciativa de la Congregació italiana, i en contra de l’opinió del Comissari a Espanya, el P. Juan Maldonado, amb el qual el P. Palau estava vinculat, ell era el seu superior i no actuaria en contra del seu parer. Ell mateix ho afirma en carta al P. Pascual: «Escric en el mateix sentit a N. P. General a Espanya,  Maldonado, i en donar-li compte a ell i a la V.R. del meu encàrrec, ha finalitzat la meva missió. Jo obeiré a les ordres dels meus superiors i faré tot allò que em manin» (Ct. 115, II, 6).

La resposta es podria trobar en aquestes paraules que reflecteixen els mòbils sobre els quals ell prendrà les seves decisions. «Les meves delícies són fer la voluntat de Déu coneguda» (Ct. 44, 7); «aniré on la Glòria de Déu em porti» (Ct. 39,5). I si el P. Palau hagués comprès que Déu el cridava a reingressar a la vida conventual, encara que ho hagués de fer en un altre país, després d’un seriós discerniment, no hauria dubtat  de reingressar, ja que el «manament de Déu, és una veu a la que no es pot resistir i  no es pot extingir».

L’Esperit de Déu, el qual sempre procurava correspondre amb tota fidelitat, el portarà per altres camins segons convenia a les necessitats de l’Església.

Quan ell ingressa a l’Orde aquesta vivia a Espanya una vida decadent, com la mateixa societat i la vida eclesial. Amb les continues persecucions de què serà objecte la vida religiosa, sobretot masculina, entre ells el Carmel Teresià, amb els frares dispersos, els convents tancats, prohibida per les lleis aquella forma de vida, el Carmel Teresià s’anirà extingint en la terra que la Providència divina va voler que naixés. Però a Déu ningú li lliga les mans, encara que la revolució s’encrueleixi amb la vida religiosa, farà sorgir arreu persones que seran fidels al seu Esperit, que restauraran la vida religiosa amb formes noves, bevent de l’esperit dels Ordes religiosos antics, d’aquí sorgiran les Congregacions religioses modernes que es consagraran a l’ensenyament o a altres obres de beneficència.

Quan es posa en perill la mateixa rama contemplativa de l’Orde del Carmel Teresià, és quan se li farà present santa Teresa de Jesús al P. Palau, i aquest se sentirà cridat a fundar unes congregacions que recollissin tot l’esperit del carmel teresià donant-hi unes formes noves que els permetés subsistir.

D’aquesta manera amb les congregacions dels Germans Carmelites Descalços i les Germanes Terciàries Carmelites de Santa Teresa fundades pel P. Palau, assimilant l’esperit del carmel-teresià, el difondran a través del seu servei abnegat a les escoles, hospitals i en els altres serveis apostòlics que portaran a terme. Aquest serà el millor vehicle de propagació de l’esperit del Carmel, aportarà així la seva contribució a salvar la Reforma Teresiana a Espanya. Quan veurà que la seva obra fundacional va endavant, dirà: «estudiant certs incidents de la meva vocació a l’Orde de Santa Teresa, crec que em cridà a la seva Orde per aquesta Obra» (Ct. 93,4).

Però la preocupació per la restauració de la rama masculina del Carmel Descalç la portava en el fons de la seva ànima. Li dirà al Procurador General: «Deu anys fa que els estius vinc a aquesta muntanya (Es Vedrà) a donar a Déu compte de la meva vida i a consultar els designis de la seva providència sobre l’Orde a la que pertanyo» (Ct. 115,III, 3). Rep en el seu interior «comunicacions relatives a l’Orde de Ntra. Sra. del Carme» (MR 9,45; 12,1) i quin ha de «ser el seu esdevenidor» (MR 21, 14). Però en vida ell no va poder veure restaurada l’Orde en la que ell va ingressar. Poc abans de morir va dir als seus fills i filles espirituals, «més podré en el cel, que ara que em trobo a la terra», així va ser, no sols amb la continuïtat de les Congregacions per ell fundades, sinó també per la Restauració de l’Orde del Carmel Descalç a Espanya en la seva rama masculina.

Després de decennis de profunda gelada que va posar en perill la mateixa pervivència del carmel teresià masculí a Espanya, després de la mort del beat Francesc Palau sorgeix una primavera que donarà grans fruits.

En el mateix any de la mort del beat Francesc Palau, és elegit el P. Lucas de san Juan de la Cruz, com a General de l’Orde del Carmel Descalç. Durant el seu generalat tindrà lloc la unió de les congregacions italiana i espanyola en una sola. Això s’esdevindrà tres anys després de la mort del P. Palau, el Papa Pius IX, signarà el dia 12 de febrer de 1875, el breu pontifici Lectissimas Christi turmas fent de les dues famílies una de sola, sota les Constitucions de la Congregació italiana, sota un sol General en tota l’Orde.

A partir de llavors la restauració de l’Orde del Carmel Descalç té un ritme vertiginós: Larrea (1876), Avila (1876), Segovia (1877), Alba de Tormes (1878),  Begoña-Bilbao (1880), Valencia (1885), Madrid (1888), fins i tot es fundarà a missions La Habana (1880) i Camagüey (1888). En pocs anys ja hi haurà tres províncies del Carmel Descalç  a Espanya, la de Navarra (1879), d’ella sorgirà la de Castella la Vella el 1889, i d’aquesta el 1895 sorgirà la Província d’Aragó i València.

La restauració de la província catalana, es farà des del Desert de les Palmes, que obrirà el seu noviciat el 1875. Allí es formaran novicis que més tard fundarien diverses comunitats a Catalunya. El 15 de maig neix a Tarragona la primera comunitat de religiosos, que residiran el carrer del Carme, n. 3, propietat de les carmelites descalces que el cediren gratuïtament. Aquest nou convent passaria a formar part de la demarcació de la semiprovincia de València i Aragó. El 1896 es fundarà la comunitat de Barcelona, i també ací les monges carmelites descalces foren les seves protectores, els deixaren una casa al costat del monestir que era de la seva propietat.

Gràcies a les reiterades sol·licituds dels religiosos catalans de la província de santa Teresa (d’Aragó i València), el definitori general de l’Orde acordà la restauració de la província carmelitana de Catalunya en sessió de 3 de desembre de 1906.[45]

Les altres comunitats de l’Orde que es fundaran o es restauraran seran Badalona (1908), Palafrugell (1918), Ciutat de  Mallorca (1923), Lleida amb el Santuari de Santa Tereseta del Nen Jesús (1928), i la casa d’oració i d’acolliment  de Matadepera (1983).[46]

També després de la mort del beat Francesc Palau sorgeixen noves congregacions teresianes. L’any de la seva mort apareix el primer número de la Revista Santa Teresa de Jesús, dirigida per sant Enric d’Ossó. A l’any 1876 ell funda a Tarragona la Companyia de Santa Teresa. Dos anys abans naixia Pedro Poveda que seria el fundador de la Institució Teresiana. El 1878, Teresa Guasch amb Teresa Toda, fundaren a Barcelona les Carmelites Tereses de Sant Josep. El 1900, també a Barcelona, Rosa Ojeda amb Josep Morgades, fundaren les Carmelites de Sant Josep. Amb totes aquestes fundacions de vida apostòlica junt amb les fundades pel beat Francesc Palau, es converteix la Província de Catalunya i les Balears  amb una de les províncies més fecundes de l’Orde en fundacions de congregacions religioses d’esperit teresià.

Aquesta primavera que viu el Carmel Teresià a Espanya després de la mort del beat Francesc Palau, des de la comunió dels sants creiem que hi ha pogut col·laborar la seva fidelitat inquebrantable a la vocació de carmelita-teresià fins a la seva mort.  Ha estat l’Esperit de Déu que ha fet fecunda la seva vida tant  marcada per la solitud, la incomprensió i el fracàs.

En aquesta fecunditat pòstuma del beat Francesc Palau, es podria incloure a la mateixa santa Teresa de l’Infant Jesús. Ella  va ser fecundada en el si de la seva mare, pels mateixos dies en què el beat Francesc Palau entrava a formar part de l’Església celestial, ja que entre la seva mort i el naixement de la futura santa Teresina hi ha 9 mesos i 13 dies.

Si es mira amb atenció el camí espiritual que va viure santa Teresa de l’Infant Jesús, i el que va viure el beat Palau es pot contemplar una continuïtat. L’Esperit de Déu va portar al P. Palau a lluitar contra la justícia de Déu  per aconseguir la seva misericòrdia. A Teresa de l’Infant Jesús, Déu la va fer viure en la immensitat de la seva misericòrdia. Després de moltes proves i sofrences li fou revelat al P. Palau l’Església com una persona mística. També a Teresina després de llargs anys, on l’aridesa a l’oració era el seu pa quotidià, el Senyor li concedí comprendre vivencialment l’Església com a cos místics, que té un cor flamejant d’amor i comprengué que la seva vocació no era altra que en «el cor de la meva Mare l’Església, jo seré l’amor» (Ms B 3v).

Res es perd en l’Església quan es busca sols la glòria de Déu amb constància i perseverança. Teresa de l’Infant Jesús es va beneficiar com cadascun de nosaltres de la comunió de bens espirituals dels sants anteriors a nosaltres. Ella mateixa havia escrit: «En el cel no hi haurà mirades indiferents, perquè tots els elegits reconeixeran que es deuen mútuament les gràcies que li han merescut la corona» (UC 15.7.5). I certament que en el cel ha descobert i ha agraït tot allò que deu a aquest gran sant fill del Carmel Teresià de Catalunya i les Balears que fou i és el beat Francesc Palau.

  1. El beat Francesc Palau, un català universal

 Ell va néixer a Aitona, a la terra ferma, a la comarca del  Baix Segre, prop de la ciutat de Lleida. A la seva família es parlava el català i en aquesta llengua escriurà algunes de les cartes que han arribat a fins nosaltres. Es formarà teològicament i en l’esperit carmelità teresià en el seminari de Lleida i en el convent dels carmelites descalços de Barcelona respectivament. El seu servei apostòlic tindrà per horitzó tot Catalunya, la qual recorrerà predicant la Bona Nova de l’Evangeli en un poble desfet per les guerres fratricides entre els carlins i liberals.

Per la situació política que es vivia a Catalunya,  haurà de viure onze anys exiliat a França. Un cop retorni el seu àmbit pastoral serà sobre tot Barcelona i les seves rodalies. Quan serà deportat a les illes Balears, el seu àmbit pastoral s’eixamplarà i treballarà incansablement en l’evangelització de les illes, de forma particular de l’illa d’Eivissa. Quan per un decret se li permet retornar a la Península, però no a Catalunya, ell no ho admetrà pas, escriurà en defensa pròpia fins aconseguir poder retornar a la seva estimada terra catalana.

La seva obra apostòlica, a excepció de predicar uns dies a la ciutat de Madrid, la resta del seu apostolat estarà situat entre Catalunya, les illes i en els últims anys de la seva vida, la seva obra fundacional s’estendrà per l’Alt Aragó. Malgrat estigués disposat anar allà on la gloria de Déu li demanés, el marc geogràfic de la seva actuació apostòlica és el de la Corona catalano-aragonesa (Catalunya, les Illes i Aragó).

El llibre de Lluita de l’ànima amb Déu, està centrat a implorar a Déu pel bé de l’Església a Espanya, que l’estima més que les ninetes dels seus ulls. Certament que estimava l’Església a Espanya, no cal més que llegir el seu llibre Lluita de l’ànima amb Déu, per poder-ho constatar. Ell era conscient que totes les persecucions que ell havia presenciat contra l’Església a Catalunya que era l’única que coneixia, es donaven amb igual o més intensitat en altres terres d’Espanya. Quan més tard s’adonarà que la persecució que ell ha viscut contra l’Església a Espanya amenaçava altres nacions (VS 5,20), llavors la seva pregària s’universalitza, ja l’ofereix per tota l’Església universal, i així ensenyarà a pregar a la seva dirigida, Joana Gratias, a qui li diu, que servint-se de Lluita de l’ànima amb Déu «canviï únicament el nom d’Espanya pel d’Església» (Ct. 42, 3)

Ell és conscient que els pecats col·lectius impedeixen que les pregàries del poble fidel arribin a Déu. Per això, dedicarà llargs anys de la seva vida, a oferir la sang preciosa de Crist en reparació pels pecats col·lectius dels fills de l’Església per implorar la misericòrdia de Déu. La seva pregària incessant feta des de les profunditats de la terra, de les ermites, de tot arreu on ell es trobés, va col·laborar sens dubte que les pregàries que tan abundantment es dirigien a Déu, a partir sobretot de la  convocació del jubileu  per pregar per Espanya convocat per Gregori XVI l’any 1942, arribessin a Ell  i fossin escoltades. I el Senyor va mostrar  la seva infinita misericòrdia amb una gran efusió del seu Esperit no sols a favor de l’Església a Espanya sinó també universal.  Però serà precisament l’Església a Catalunya, la que li va transmetre i el va educar en la fe, la que experimentarà una de les més grans primaveres eclesials de la seva història, que s’expandirà en els diversos  àmbits de la societat, d’on sorgirà el renaixement de Catalunya.

Poc temps després d’aquest jubileu d’oracions va caure el general Espartero, la vida monàstica va retornar a Montserrat  i la imatge de la Mare de Déu, va ser  reposada al seu santuari, el qual novament va quedar obert al culte dels fidels, que no deixaven de pelegrinar a Montserrat a implorar l’ajuda de la Mare de Déu  i donar-li gràcies pels dons rebuts.

La Verge Maria vetllava per les necessitats d’aquest poble que acudia a Ella cercant la seva ajuda. Aquestes eren aconseguir la pacificació d’una població en constants guerres civils i revolucions, alleujar les injustícies que patia la classe obrera, que alhora estava sotmesa a una intensa propaganda per eradicar la fe del poble cristià. La Mare de Déu posarà remei a aquestes necessitats a través d’homes  i dones, sacerdots, religiosos i laics de Catalunya, que li eren sincerament devots. Alguns a Montserrat sentiran  la crida a ser fundadors. Altres posaran sota la protecció de Maria la idea fundacional que l’Esperit Sant havia dipositat en el seu cor.  En menys de 60 anys sorgiren unes 45 noves congregacions religioses fundades per catalans, que actualment col·laboren en l’evangelització dels cinc continents del món. Entre elles les congregacions fundades pel beat Francesc Palau, que estan esteses pels cinc continent amb prop de 3000 religioses.

Per la fidelitat d’aquests homes i dones que van fer la voluntat del Senyor enmig de moltes dificultats, entre ells el beat Francesc Palau, la resposta de Déu va ser que es realitzessin les paraules del Magníficat, “l’amor que té als que creuen en Ell s’estén de generació en generació” (Lc 1, 50). Déu va beneir aquella generació. Enmig d’una gran conflictivitat, Catalunya es va industrialitzar, i  va permetre que la gent de Catalunya i d’altres terres tingués treball i pogués viure d’ell.  Un altre dels dons de Déu va ser la reconstrucció nacional. De la mateixa manera que un home i una dona que segueixen Crist en comptes de  despersonalitzar-se arriben a ser homes i dones en plenitud, el mateix succeeix amb els pobles.  Si un poble segueix Crist rep de Déu les energies interiors per construir la seva pròpia identitat. I l’Església discernint els signes dels temps va contribuir en gran manera a la reconstrucció cultural i nacional de Catalunya.

Dels seminaris, van sorgir una legió de poetes, escriptors, historiadors, arqueòlegs que van treballar amb zel  per la recuperació nacional de Catalunya, així van ajudar a forjar l’ànima del poble català. I els qui més van contribuir a això eren els grans devots de la Moreneta, de qui rebran ajuda i inspiració, com el poeta Jacint Verdaguer, el periodista  Jaume Collell i sobretot el venerable Torras i Bages. Aquest amb el seu llibre La Tradició catalana, va demostrar que el cristianisme i el catalanisme eren  realitats inseparables a Catalunya, promovent que el renaixement del poble català fos  fet sota  el signe cristià. A través de tots ells (sants, literats, pensadors…) podem veure la presència de Maria com a forjadora d’un poble que reneix després cinc segles de postergació davant la cultura castellana que els intel·lectuals  consideraven superior. Així el poble català va aprendre a estimar-se i a valorar-se. Va haver-hi realment una intensa compenetració entre la cultura i la fe. D’aquesta manera l’Església participarà en primera línia en la regeneració moral de tot un país, allunyant-lo del carlisme que lluitava per les tradicions del poble català a través de les armes. D’aquesta manera la Mare de Déu també es mostra com a Reina de la pau.

Per a la plena restauració de Catalunya era imprescindible un moviment polític que defensés els seus elements constitutius. Van sorgir bons polítics que amb molt pocs recursos econòmics i amb un estret marge de maniobra política van treballar amb eficàcia per enfortir  la identitat de Catalunya i fer el mateix temps un país modern, i així poder oferir una millor qualitat de vida als seus habitants. L’Església a Catalunya també es va obrir el millor dels moviments eclesials d’Europa.

A tot aquest desemvolupament harmònic del renaixement del nostre poble, el beat Francesc Palau hi té un lloc destacat, s’acomplia així el que ell escriurà a Lluita de l’ànima amb Déu, «Els negocis del món es disposen no segons el voler dels polítics, sinó segons aquestes ànimes ho arreglen amb Déu» (Lu, carta 30). I certament que una d’aquestes ànimes que intercediren constament a la presència de Déu fou el beat Francesc Palau, i ara en l’Església celestial segueix essent un gran intercessor de l’Església.

                                                   

                                                                  CONCLUSIÓ

El beat Francesc Palau va haver de viure la vocació de carmelita descalç, en la seva major part com exclaustrat, o sigui lluny de tota comunitat de religiosos carmelites, per la seva correspondència a la gràcia aquesta no disminuirà, sinó que suposarà un enriquiment del mateix carisma del Carmel, sobre tot en la seva dimensió eclesial. A més enriquirà l’Orde amb dues fecundes congregacions de carmelites de vida apostòlica. La seva vida se l’ha definit com la fecunditat del fracàs, no sols en el terreny fundacional i apostòlic, sinó en el si de la mateixa Orde, ja que després de la seva mort una benedicció de Déu va davallar sobre l’Orde del Carmel Descalç. La seva vida queda simbolitzada en el passatge evangèlic del gra de blat que en morir dóna molt de fruit (Jn 12, 24).

L’experiència mística que el beat Francesc Palau fou dipositari a l’església-catedral de Ciutadella manifesta fins a quin punt la Santíssima Trinitat estima els sacerdots. Ja  que per un do de l’Esperit Sant els fa participar no sols de la paternitat del Pare, sinó de l’amor esponsalici de Crist amb la seva Església. D’aquesta manera el beat Francesc Palau ofereix a l’Església universal una doctrina profunda i original sobre el mateix ésser de l’Església. Doctrina per la qual en un futur podria ser declarat Doctor de l’Església per la seva mateixa doctrina sobre l’Església.

A la ciutat de Tarragona, que acull les relíquies de sant Fructuós, Auguri i Eulogi, cremats vius a l’amfiteatre de la ciutat, que tant estimaren a Crist i a l’Església, serà el lloc des d’on la Providència Divina voldrà que el beat Francesc Palau que tant va  estimar i lluitar per l’Església, entrés  a formar part de l’Església celestial.

Poc abans de morir el beat Francesc Palau, va dir a una família amiga, «me’n vaig al cel, reclameu-me, reclameu-me que us ajudaré». Des de la comunió dels sants, ell espera que li reclamem el seu ajut per poder-nos ajudar. Que ell, junt amb els beats màrtirs de la nostra Província, ens aconsegueixin de Déu la plenitud del do de l’Esperit Sant, perquè la fecundi, la renovi i l’ompli de vigor, així pugui continuar fent un veritable servei a la nostra estimada Església que peregrina en terres catalanes i a l’Església universal.


Notas

[1] Alejo de la Virgen del Carmen, Vida del Padre Palau, Barcelona 1933. Reproducció facsímil, Madrid 1979, p. 32.

[2] Josefa Pastor, ¿Quién fue Francisco Palau? Pinceladas biográficas, Roma: Carmelitas Misioneras Teresianas 2000, p. 7.

[3] Cf. Gabriel Beltran, «Los carmelitas descalzos de Barcelona en los días de vida conventual del P. Francisco Palau i Quer (1832-1835), a Una figura carismática del siglo XIX. El P. Francisco Palau y Quer, apóstol y fundador, Burgos: Imprenta Monte Carmelo 1973, 89-123, pp. 122-123.

[4] ACA, id, “Acta de la professió solemne”, Barcelona 15.XI.1833. Citat per Raimiro Viola, Historia de la congregación de Carmelitas Misioneras Teresianas. I. El Fundador, Padre Francisco Palau y Quer. Varón de contrariedades, Roma: Carmelitas Misioneras Teresianas 1986, p. 31.

[5] No se sap si abans o després  que s’establissin allí els carmelites.

[6] Sant Albert, patriarca de Jerusalem, pel desenvolupament desfavorable de les croades, va fixar la seva residència a sant Joan d’Acre. Aquesta ciutat és  a una hora de camí de la muntanya del Carmel. La proximitat facilitaria la relació amb els ermitans.

[7] Cf. Román Llamas, La Biblia del P. Francisco Palau, I. Introducción, (Col. Cuadernos Palautianos, 4), Roma: Carmelitas Misioneras Teresianas, 1986, p. 30.

[8] Román Llamas, Experiencia mariana del beato padre Palau, (Col. Cuadernos Palautianos, 6), Roma: Carmelitas Misioneras Teresianas 1990, p. 22.

[9] Ibid., 22.

[10] Speculum his., lib. IV, c. 18; Liberta , De visione S. Simonis Stock, Romae, 1950, p. 113. Citat per Idelfonso de la Inmaculada, San Simon Stock, (El Escapulario del Carmen), Reivindicación histórica, Valencia 1976, p. 82.

[11] «Després de l’examen pertinent aquest [Joan de laCreu] queda convençut de que la religiosa està possessa i procedeix a exorcitzar-la. Comença una dura batalla que dura uns vuit mesos amb dues sessions setmanals, des de febrer fins a setembre de 1574». Cf. Eulogio Pacho «Olivares, Maria de» a Diccionario de san Juan de la Cruz, Burgos: Monte Carmelo 2000, pp. 1065-1066.

[12] José Vicente Rodríguez, «San Juan de la Cruz, exorcista en Ávila», en Juan de la Cruz, espíritu de llama (Roma 1991) 249-264. ; «La imagen del diablo en la vida y escritos de San Juan de  la Cruz» RevEsp 44 (1985) 301-336; «Demonio», en Eulogio Pacho, Diccionario de san Juan de la Cruz, o.c.,  373-377.

[13] Cf. Román Llamas, La Biblia del B. Francisco Palau, II. Temas Bíblicos, (Cuadernos Palautianos 5), Tarragona: Carmelitas Misioneras Teresianas,1988, p. 244.

[14] Cf.  Bernardo Maria de San José, La florecilla Árabe, semblanza de la beata Maria de Jesús Crucificado, Vitoria: El Carmen 1983, p. 35.

[15] Román Llamas, Experiencia mariana del beato padre Palau, o.c., 33.  

[16] Román Llamas, La Biblia del B. Francisco Palau, II. Temas Bíblicos, o.c.,  230.

[17]  Ibid., 237.

[18] L’Osservatore romano,  1-VII-1972. Citat per Ecclesia 5-VII-1972 p. 969,

[19]  Alejo de la Virgen del Carmen, Vida del P. Palau, o.c.,  335-336.

[20] Idelfonso de la Inmaculada,  La Virgen de la contemplación, Madrid: De Espiritualidad 1987, p. 141

[21] El Capítol General de 1498 decretà que es celebrés la festa de sant Joaquim el 16 d’agost. Arnald Bostio (+ 1499) es declarà fervorós propagador del seu culte dins i fora de l’Orde. Cf. Rafael Maria López Melús, Espiritualidad carmelitana, Madrid: Carmelitanas 1968, p. 257.

[22] Ibid., 257. Sembla ser que els Carmelites inauguraren en l’Església llatina la devoció a santa Anna que portaren de Palestina. La seva festa ja es celebrava des de 1281.

[23] Ibid., 257. La festa de sant Josep en els documents litúrgics de l’Orde, apareix per primera vegada el 1480, però anteriorment  ja hi ha vestigis de la seva devoció privada o local. Més tard serà santa Teresa de Jesús la més gran propagandista del culte i de la devoció al sant Patriarca, (Cf. Vida 6,6-8)

[24] Alejo de la Virgen del Carmen, Vida del P. Palau, o.c., 335

[25] Ibid.,  334.

[26] Josep Padró, a Positio T. Vaticana, 1979, c. II, 5b, p. 33-34. Citat per Román Llamas, «La figura de san Elías»,  a Monte Carmelo, vol. 96/1 (1988), 131-145, p. 132.

[27] El Ermitaño 114(12.1.71) 4b; cfr. 141 (20.7.71) 41; 165 (4.1.71) 4b. Citat per Román Llamas, La figura de San Elias, o.c., 139.

[28] León Dufour, Vocabulario de Teología Bíblica, Barcelona: Herder 1972, p. 461.

[29] Jordi Llimona, Com entendre la Bíblia, Montserrat: Publicacions de l’Abadia 1979, p. 61.

[30] Rafael Mª López Melús, Santa Magdalena de Pazzi, carmelita. Su vida y su doctrina, Onda: Amacar 1991, p. 246.

[31] Román Llamas, «La figura de san Elías»,  o.c., 132-133, 144.

[32] Ibid., 132.

[33] Cfr. Positio, c. XIV, 14 i 15, p. 901-45. Citat per Román Llamas, o.c., 133.

[34] Román Llamas, «La figura de san Elías»,  o.c., 132-133.

[35] Porten el títol: «Carmelites Descalces. Modificació de les seves regles segons les lleis vigents» 1863.

[36] Maria Teresa Murillo, «Odisea y personalidad de un carmelita», Biblioteca Carmelitano-Teresiana de Misiones. Tomo VI, «Misionero a la intemperie. Francisco Palau i Quer», Vitoria: El Carmen 1988, 9-38,  p. 31.

[37] Antoni Gili Ferrer, Francisco Palau y Mallorca, Palma de Mallorca 1991, p. 56

[38] Manuel Diego Sánchez, «Francisco Palau y el Carmelo de Tarragona», Teresianum, 43(1992/1) 227-240, p. 232-233.

[39] Així ho certificà la Germana Maria de Santa Teresa (Gateu), primera mestra de novícies. Citat per Manuel Diego Sánchez, «Francisco Palau y el Carmelo de Tarragona», o.c., 230.

[40] Les carmelites descalces de Tarragona havien deixat als Germans Carmelites Descalços Terciaris, fundats pel P. Palau, 2000 duros de les dots de les religioses. Cf. Gabriel Beltran, Carmelitas Descalzas de Cataluña y Baleares. Documentación histórica: 1588-1988,  (Monumenta Historica Carmeli Teresiani,10), Roma: Teresianum 1990, 722-723.

[41] Manuel Diego Sánchez, «Francisco Palau y el Carmelo de Tarragona», o.c., 230-231.

[42] Cf. Positio, o.c., 315-316.

[43] Maria Teresa Murillo, «Odisea y personalidad de un carmelita», o.c. 35.

[44] Ibib. 36.

[45] Gabriel de la Cruz [Beltran larroya], «Los superiores provinciales de San José de Cataluña», Monte Carmelo 63 (1955) pp. 169-195.  Citat per Mercè Gras, Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona, art i història Carmelites Descalços de Barcelona 1993, p. 19.

[46] Gabriel Beltran Larroya, «Carmelites Descalços», a Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya,vol. A-C, Barcelona: Generalitat de Catalunya- Ed. Claret 1998, 445-446.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s